diumenge, 17 de juliol de 2016

Al vessant obscur de la Gorra Frígia : via Ana Marisa Correia.

Després de la primera tirada, enllacem les dues següents, el Josep arribant a la tercera reunió.

Aquest dissabte ens ajuntem una bona colla que fa dies que no escalem plegats, el Toni, el Josep i el Quique. Avui el Toni marca la pauta i ens fa llevar d'hora, tant, que a Monistrol només trobem obert un bar; fem el mos amb calma tot fent-la petar i amb calma enfilem cap al Monestir. Escales dels pobres amunt fins al Pla dels ocells, on agafem un trencall a l'esquerra que s'enfila en direcció Gorros. Ben suats, sort de la refrescada d'aquests dies. Superat el mirador sobre la Plantació grimpem un corriol perdut entre alzines, d'allà una desgrimpada a buscar el contrafort de la Gorra frígia fins a trobar la paret, la nostra via és a l'esquerra de la Òptima on destaquen uns lluents parabolts grocs, la nostra via els te verds i mes endavant liles, sembla que jugem al parxís.
El Toni lluitant la magnífica quarta tirada.

Anem dues cordades, comença el Toni i darrera seu el Josep; la primera tirada és senzilla amb roca típica de cara nord. Continuem i enllacem les dues següents, a l'anar amb cinquantes ens caldrà fer un petit ensamble, facilitat per l'abundor de bolts de la tercera tirada, tota en flanqueig ascendent, on es tracta de pujar per on veïeu millor roca.
Cal paciència i col.locació per reixir en aquest vertical tram.
La quarta tirada, tercera nostra, és molt bona i dóna caràcter a la via fins ara molt poc interessant, però sols per aquesta val la pena pujar, són uns trenta metres verticals amb un inici dur i roca de pel.lícula: ens caldrà però fer un parell d'A-O a l'inici, díuen 6a+...no ho sé, però la veritat que tira enrrera i la presa és petita. superades les dues primeres cintes ja surt be, trobant als pasos claus la pedra cantelluda necessària per sortir-ne. Abans d'entrar a reunió es torna a posar molt vertical però trobem unes preses d'escàndol, arribo a la reunió ben satisfet.

El Josep recuperant-lo

El Quique amatent a la progressió del Toni a la darrera tirada.

La darrera tirada es manté vertical amb un grau amable gràcies a l'abundor de grans cantos, talment estiguèssim en un rocòdrom, llàstima del tram final que va a buscar un balmat descompost que no hem sabut fer-lo més que tibant de cintes...la roca és molt poc fiable i càuen avall força bolos, atenció en cas de cordades a sota la tercera reunió, ja que hi van directe ! Fet aquests dos passos la roca millora fins abans d'entrar a la reunió que hem de travessar un camp de "patates" altra cop pluja de meteorits avall arrossegats encara que no vulguis per la corda, repeteixo, molt de cura amb cordades a sota!
Superant el llabi descompost i plombat.

Del cim anem a buscar els ràpels de baixada, m'agradava més quan desgrimpàvem, la veritat. En dos ràpels som al peu del coll amb la Magdalena superior que és plena de cordades. Una grossa corda d'amarrar vaixells al tram relliscós ajuda en el descens.
Ressenya de l'amic
  • Joan Asín

  • Fotocim encegats pel sol, el Toni i el Quique ens esperen a baix.

    Una via oberta pel polèmic Jordi Pazos, Manel Muñoz, Berni Tachín, Jordi Monterde, Pili Martínez i Iago Garcia el 2013 140 m 6b (V/V+ obligat. Via poc homogènia, les tres primeres tirades són senzilles amb una quarta que farà suar als que hagin disfrutat a les anteriors, o a l'inrevés la disfrutaran els que s'hagin avorrit a les anteriors; ideal per l'estiu, avui ens hem hagut d'abrigar. Recomanable si sabeu el que us trobareu. Molt de compte amb les pedres, sobretot mentre feu la darrera tirada si hi ha gent a la tercera reunió, hi van de pet ! La via porta el nom d'una de les millors escaladores de Portugal Ana Marisa Correia, no Ana Maria com erròniament trobareu ressenyat.

    dilluns, 4 de juliol de 2016

    Adictes al disolvent al Roc del Dui (Dent d'en Rossell) Ripollès.

    El pany de paret per on va la nostra via tot baixant del coll.
    Avui aprofitant que tinc festa pugem amb el Joan al Ripollès, anirem a la Dent d'en Rossell, al Roc del Dui; la via una de les darreres apertures del "Komado Ripollès" oberta l'u de juny de 2015 per en Patu i Xexu. Com que darrerament el Joan ha fet algunes vies per la zona i ja es coneix el camí, decidim aproximar en baixada, deixant el cotxe al darrer revolt a l'esquerra de la pista que puja a Fontalba, hi ha una bona esplanada.

    A la baixada hi trobem força fites, posades per l'incombustible Jordi Lluc, que avui, casualment, ens trobem aprop del darrer coll.
    Primera tirada amb un tram central que supera un desplomet.
    Avui la pedra m'ha tocat a mí, i començo; la primera tirada va per un tram senzill fins arribar a un mur, aquí cal mirar-s'ho, pero si es busca es troben les preses i surt be, superat el desplomet senzill fins la reunió.
    Entrant a reunió s'ajeu.
    La llàstima que de la reunió estant no es veu pujar el company, ja que la via fa un tram ajagut abans de la mateixa, perdent la perspectiva, la continuació ja es veu més sostinguda.
    Segona tirada bàsicament en placa

    La segona té un pas que no sabem llegir i ens costa una tibada de cinta, pràcticament a l'inici...la resta ja millora el canto i es deixa fer, molt maca.
    Tercera tirada amb un primer tram molsós, avui menys, i un diedre potent!

    La tercera comença en una placa plena de molsa, ho arreglem amb un A-0 i ja es deixa fer, molt canto i força dret, per disfrutar. El diedre inicialment el faig per l'esquerra, però la roca al capdamunt t'obliga a tombar a la dreta, en aquest punt no sé llegir la roca i haig d'aturar-me. Una vegada "estudiat" i reposat he he, ja li tibo sortint be el pas.
    Entrada  a la tercera reunió, ja avisen : "Matojo-tracción".
    Per entrar a la reunió un prat amb herba-tracció !! vaja com a la primera en que també cal agafar-se d'un tronc tallat. Tanmateix aquests trams no desmereixen la via, però molta cura en cas de mullena....
    Potent sostre de la quarta tirada, que enllaçarem amb la següent.

    La propera tirada és prou curta, superar un desplom i poc mes així que el Joan continuarà amb la següent: al sostre tibant de cintes n'hi ha prou, passatges molt estètics i bona ganda que ajuda, que sinó!
    Recuperant la cinquena tirada amb un final sorprenent.

    Una placa molt fina, 6a díuen, però que a mi m'ha semblat mes ja que he hagut de tocar ferro...d'aquí un tram de jardinet tolerable i un darrer esperó molt atlètic i on també he tocat ferro...això d'anar de segon no prova he he.
    Molsosa darrera tirada, fina, fina....

    Ja tan sols queda un llarg de corda, a l'haver unit les dues anteriors, m'ha tocat, diuen el mes "lleig" o no tant agraciat...tot per culpa de la molsa que aquí és omnipresent, excepte els trams nets, però es nota que el Komando aquí estava cansat ha ha ha. Això sí híper-assegurat.
    Entrant a la reunió cimera.
    Arribant a la reunió, passos de finura, amb peus escassos i més escasses mans.
    Ja fora la paret, ens desencordem i fem la FOTO-CIM

    Per sortir de la via tan sols cal superar la reunió i uns metres mes amunt trobem un replà on ens deslliguem i pleguem el material. D'aquí anem a buscar en tendència a l'esquerra mirant la paret, el crestall evident, d'allà remuntar fins el prat que hi ha sobre el cim. Tot comentant-ho amb uns companys que ahir estaven fent la Tardor de Nepjejura, ens han dit que al prat aquest hi van veure una cria d'ós que se'ls va estar mirant i jugant a cuit i amagar amb ells....Deu n´hi do! si arriba a treure el nas la mare!!! La calor malgrat les dates ha estat suportable a la paret, el vent hi ha bufat força estona, a més la tercera reunió és a l'ombra! Ara, la pujada fins el cotxe l'hem suat de valent.
    Ressenya de
  • Eskalades al Ripollès
  • Una via molt bona, Love-climbing en quant a l'assegurament,no hem posat res, no calia, i molt variada predominant els passos atlètics malgrat ser bàsicament en placa. Aneu-hi d'hora en previsió de tempestes de tarda que solen ser molt fortes en aquestes contrades. Combinable si heu quedat en gust de poc amb d'altres veïnes: Via dels Duis, Diedre Primavera...

    divendres, 3 de juny de 2016

    A la Tutankàmon del Cap de Faraó. Sant Llorenç del Munt. 01 de juny 2016.

    No cal dir el perquè del nom Cap de Faraó !
    A la primera cinglera de la Mola al davant de la Masia de Can Marcet.
    El Cap de Faraó és un dels perfils característics de Sant Llorenç del Munt, juntament amb el Cap de Mort, l'Esquirol, els PLecs de Llibre, o la Castellassa...el miris d'on el miris crida l'atenció; el nom l'hi escau, no us sembla? situat a la primera cinglera de la Mola, sobre l'antiga Masia de Can Marcet, per arribar-hi haurem d'anar a Matadepera i d'allà a la Urbanització Cavall Bernat, seguirem el carrer de Can Marcet i trencarem a la dreta pel carrer Rossinyol, que seguirem fins que s'acaba l'asfalt. Fèia anys que em fèia il.lusió fer la seva primera via, la Tutankàmon, oberta per gent de l'actual U.E.S. l'any 1962; el tema és que vaig conèixer personalment a gairebé tots els seus aperturistes, excepte en Serreta que va morir jove. Amb el gran Josep Alaix encara vam fer alguna escalada plegats, tenia uns braços de ferro, tant que es dèia que havia aguantat un ràpel amb la corda passada pel braç....éren altres temps! En Miquel López, un home molt fort, havíem coincidit a Pirineu i amb el Manel Galicia, sortides per arreu, un gran cronista de l'entitat...
    Ja sabeu com és la roca de Sant Llorenç oi? això i l'equipament antic han fet que no trobés mai ningú que em volgués acompanyar...però sóc tossut i enguany m'havia proposat fer aquesta via, i mira per on, m'acompanya un bon amic que ja l'havia fet un munt de vegades, el Jordi, un escalador potent i tot terreny.
    Gairebé ja som a peu de via, l'aproximació és curta.
    Aquest dimecres, primer de juny és el dia, ens trobem al poliesportiu de Matadepera i fem via cap amunt; aparquem el cotxe al final del carrer Rossinyols des d'on ja veïem el nostre objectiu; el corriol es va tancant i fent perdedor, cal anar amb atenció per trobar el millor pas tot enfilant-nos fent ziga-zagues. Una grimpadeta i som a la feixa on comença la via, em miro la primera tirada i renoi! si que és amunt la primera xapa!!! be, no cal posar-se neguitosos em dic...anem desplegant el material i les cordes.
    Des de baix impresiona! la roca....Sant Llorençana, no cal dir res mes.
    Començaré jo, li he demanat al Jordi de fer les dues primeres, i hi està d'acord. Un burí a l'alçada del pit serveix per, en cas de caiguda, no anar avall, el xapo. continua un tram podrit i a sobre una potent franja de blocs cantelluts, amb aquestes bones mans dóna confiança per enfilar-se amb la finalitat de superar-se sobre aquesta frangeta, d'aquí cap a l'esquerra a buscar un rebló. Gràcies a petits còdols enganxats al fang es va guanyant altura, ara toca flanquejar a la dreta, un seguit de reblons amb plaqueta prima no es dèixen xapar i m'haig d'estirar a buscar un espit.( penseu en agafar mosquetons mes petits si voleu xapar-ho tot.) Cal col.locar-se sota uns grans còdols, és el pas clau de la tirada, aquí em cal tibar de cinta i tot i això cal apretar per superar el pas, evidentment que no és V+....intento penjar l'estrep però m'adono que hauré de fer-ho en lliure i amb paciència acaba sortint, però renoi amb el passet!
     Trobo una reunió amb filferros, la primera originalment i que ara no es fa, cal continuar amunt entre còdols gegants tot buscant la manera d'enfilar-t'hi a sobre, tota una lliçó de contorsionisme.
    Des de la primera reunió el Jordi a peu de via i enfilant-se.
    Es van superant ressalts gràcies als grans còdols enganxats en el fang.

    Primera reunió actual i detall d'alguna peça original.


    Trobo la primera reunió: dos bolts amb cadena i anelles, tot un luxe després de la ferralla que he trobat per la via. Quina disfrutada! superats els nervis inicials, he acabat disfrutant molt tantejant els còdols i trobant la manera d'anar enfilant-m'hi tot una lliçó de colocació i equilibri, no absent de força per superar els balmats.
    De la reunió estant el sostre de la segona tirada.

    Sostre prou curt amb sortida tranquil.la.
    Aviso el Jordi que ja em pot deixar, mentre recupero corda em vaig mirant el sostret que ve a continuació, es veu be. Ja tots dos reunits, se l'ha fet tota neta l'amic! bravo! continuo com havíem quedat. Aquesta tirada és curta i el sostre també,  un parell de passos i ja surts, les assegurances força a prop el que ajuda a deixar el balmat. Algun pas prou llarg però en cap cas cal posar-se a últims, això sí cal tibar d'algun rebló original que algun dia dirà prou. Al sostre les plaquetes són gruixudes però el rebló no es veu molt potable, al costat hi ha algun espit. Aquí es va fer servir la novedosa tècnica del rebló d'expansió com podreu veure al cròquis del final, obra de l'amic Galicia.



    Material de la primera ascensió, l'any 1962
    Començant el mantingut desplom de la tercera tirada.

    Estem anant prou de pressa, ja tinc altre cop el Jordi amb mí, ara li passo el material que ha de superar el barret desplomat del Faraó! són una trentena de metres de constant desplom, des de la reunió podem veure encara material de quan es va obrir,: falquetes de fusta, peces de ferro de fundició...
    Sort que de tant en tant anem trobant algun espit, que els reblons són històrics...

    Mica en mica s'allunya, aquí la mecànica de l'artifo es repeteix, algun pas allunya, però sense atabalar, el que sí fa anar atent és el material, sort que de tant en tant han posat alguna peça actual. Portem els dos estreps, però amb un de sol anem fent prou be, això sí, amb unes bones tibades. Superada la mitat del mur la roca millora i fins i tot trobarem una bavaresa que ens demana deixar l'artifo. Magistral l'arribada amb una roca de primera, cantelluda i granelluda que fa cridar de goig!!!
    Bon ambient des del barret del Faraó !

    Acabant la via amb roca de primera.

    Molt contents dalt la cinglera del Cap de Faraó!

    Som dalt la Cinglera del Cap de Faraó!! sembla mentida, després de tant de temps ! ens felicitem amb el company, gràcies Jordi per acompanyar-me. N'hem passat via i encara el sol és força amunt, s'agraeix ja que el darrer tram és tot a l'ombra i l'airet és frescot. Per tornar a peu de via cal continuar cinglera endins fins a trobar un corriol que seguirem a la dreta, quan entronquem amb una pista mes ampla seguirem a la dreta per una feixa que resseguirem fins que s'endevina una vall costeruda amb Alzines, baixarem la canal que al final s'estreny havent de fer una desgrimpada curta, d'allà amb intuició anirem a buscar altre cop el peu de via.

    A la vertiginosa canal de retorn a peu de via.

    Homenatge als aperturistes arran del Centenari de la U.E.S.
    Els principals autors de la via, els vaig conèixer atots excepte Josep Nogués.
    Ressenya amb les reunions originals
    Detall dels reblons d'expansió per al sostre ! una gran novetat.
    Una escalada de les imprescindibles de Sant llorenç del Munt, amb una primera tirada de deu! per mí la millor, ja que es pot fer tota en lliure, i això és un mèrit atenent la qüalitat de la roca d'aquí...els còdols són estratègicament posats per a permetre la progressió. La superació del nas i la darrera tirada ja són totes en artificial, però això no desmereix ja que la línia és fantàstica, només cal aturar-se a mitja progressió per xalar amb ella. Preveïeu una vintena de cintes per la darrera tirada, jo he llaçat un merlet al començament i res mes. Recomanable un ganxo per si us trobèssiu que ha saltat o es trenca algun rebló. Pel matí mig a l'ombra, a la tarda la tercera tirada també.