dijous, 19 de maig de 2016

L'Escultor de somnis. Roca dels Collars. Alt Urgell. 16-05-2016

El Mas de Sant Pere amb el Roc de Galliner de teló de fons.
Aquest dilluns festiu aprofitant que les temperatures encara semblen prou adients anem amb el Joan i l'Írwing cap a l'Alt Urgell; l'objectiu és la via l'escultor de somnis oberta el setembre de l'any passat per en Paco Vargas i Maica Fernàndez en homenatge al que va ser un gran escalador i escultor-artista de professió: Josep Sànchez i Carrasco (1946 - 25 -gener 2014). Havíem coincidint en diferents parets amb el Josep i el seu company de cordada Josep Estruch, no érem el que se'n pot dir amics, érem gent de roca, això agermana; la seva personalitat, el seu carisma, el seu historial em frapà, com em frapà quan em vaig assabentà de la seva malaltia que finalment, ràpida i prematurament, se l'endugué....
Travessem pel mig del Mas i baixem a buscar el torrent de Canelles
Al Roc dels Collars ja hi havia fet la Dioni i el Camí de l'Alfons Baró, les dues úniques que estan al meu abast, al saber de la nova via de seguida vaig tenir ganes d'anar-hi i finalment ja hi som: passat Coll de Nargó, abans del Km 159 girem a la dreta cap a la carretera de Perles, passat el pont d'Espia, a l'esquerra, Fígols, nosaltres continuem recta fins a l'alçada de l'Hostal del Beltran, just passar el pont a l'esquerra direcció Canelles. Quan veïem el poble a l'esquerra surt un pista ampla de terra que seguirem. Cal deixar el cotxe abans del Mas de Santpere. Comencem a caminar, saludem l'avi del Mas, és gran, amb la cara torrada pel sol, xerrem una estona, ens indica que deixem la cleda ben tancada, així no se li escaparan les vaques. El camí travessa pel mig de la masia i de seguida baixa a buscar el riu de Canelles. El torrent fa goig, cal fer un bon salt per salvar-lo, quina il.lusió, aquesta primavera ha deixat la muntanya ufanosa. Una vegada travessat el torrent de seguida girem a l'esquerra, és el camí del Vinyal, el seguirem amunt, trobarem una furgoneta abandonada i continuarem pujant, quan la pista gira a la dreta, nosaltres cap a l'esquerra,  anirem trobant alguna fita; ara el sender-pista planeja, no agafeu un trencall que s'enfila amunt, cal seguir-lo fins que gairebé a l'alçada del Mas i després d'una pujadeta, deixem la sendera per girar a la dreta, fita, per corriol molt dret entre el bosc remuntar i salvar el ressalt de la feixana de Sant Pere; quan siguem sota la gran paret on trobem les vies dures, nosaltres continuarem a l'esquerra, saltant un coll entrant a la cubeta on hi ha la nostra via.
Des de la segona reunió, he empalmat les dues primeres tirades.
Ja hi som! una bona suada fins aquí! si coneixeu les dues veïnes, la nostra és a la dreta de la Dioni, hi trobarem una fletxa picada a peu de via, si ens hi fixem, on s'acaba la placa i la paret es redreça hi ha una baga. Ens hem repartit la via, jo faré les tres primeres i la resta pel Joan. Peu de via a l'ombra, be, ens permet refrescar-nos, la tirada és curta, adherència senzilla, desequipada, poso un parell de friends i xapo la baga, d'aquí a la dreta, a buscar un bosquet penjat, caminant arribo a la reunió, un sol bolt amb fissura al costat, decideixo que continuo amunt, la segona tirada és curta. Mur vertical,  m'enfilo al costat d'un arbre fins que la placa s'afina, aleshores cal treballar l'adherència, un bon forat ajuda a sortir cap a la reunió ben a la dreta, no us la passeu.
Tercera tirada, ben variada fins enfilar la placa, on suaré.

Si decidiu empalmar les dues tirades tingueu cura amb el fregadís, que és important....potser no val la pena per com tiben les cordes. Continuo, sortida senzilla a buscar una placa desenganxada, a la que t'has d'enfilar, un bolt a l'inici marca el camí. Ja a sobre la placa cal anar amunt en tendència a l'esquerra; per entrar a la vertical planxa del davant ens caldrà vigilar un tram humit, almenys avui. Ja al planxer, la via fa una ziga-zaga a l'esquerra per salvar unes llastres poc agraïdes, poc després, ja per sobre d'elles tornem a la dreta.
Arribant al pas clau i aconseguint sortir-ne!

Fins aquí tot prou assequible, però a les envistes d'un clau ja costa arribar-hi; aquí comença el tram clau de la via, juntament amb la setena tirada. Un bon forat permet arribar al clau, jo hi col.loco un Àlien, que no ho veig clar...una bona tibada en bavaresa i sóc al clau, d'aquí ja vaig en A-0 a buscar un bolt, però la gresca no s'ha acabat: per assolir el darrer bolt i sortir a reunió cal fer un pas que díuen és 6b, 6a obligat...no us ho creïeu pas....de peus....res! i de mans una llastreta a l'esquerra que no aguantarà moltes repeticions...en resum que peu a una baga, com a últims d'estreps, i arribo al bolt! buff....m'ha costat però finalment me n'he sortit. La continuació fins la reunió sense mes història  que estàs fos, ha ha ha.
Fins la Sabina, la quarta tirada es deixa fer,  per sobre l'adherència mana.

Bé, passo l'alternativa al Joan, no les té totes després de veure com les gasten, però de moment la continuació no es veu pas lletja: surt a per la quarta tirada, per l'esquerra a buscar unes llastres, s'enfila a sobre i aleshores cal flanquejar fins a  una gran Sabina, aquí ja comença a picar, cal enfilar-se sobre la Sabina on hi ha una baga; per sortir-ne va be tibar de la mateixa. Ara un flanqueig ascendent a l'esquerra ben protegit, fi, fi!!! A-0 posa la ressenya,  jo de segon m'ho prenc al peu de la lletra ha ha ha, el Joan malgrat anar de primer s'ho fa prou be.
Magnífica placa de la cinquena, entrarem a la reunió flanquejant a la dreta.

Som enmig de la gran placa que ens menarà al mur de sortida, la via és airosa aquí, amb menys vegetació i més ambient. La cinquena tirada, potser la mes senzilla, comença dret amunt fins a un bolt que marca una franja i que haurem de seguir cap a la dreta per a fer la reunió. El flanqueig és net, el Joan ens el protegeix, això sí que és un bon company!!!
La penúltima tirada és ben airosa i va primer a la dreta, per més amunt tornar a l'esquerra sobre la reunió.

La sisena és espectacular, comença cap a la dreta, una baga marca el camí, d'allà amunt per terreny indefinit a trobar un pitó, aleshores en tendència a l'esquerra i amunt es troba un bolt del que ja cal flanquejar a l'esquerra per trobar la reunió a la vertical de l'anterior.
Sublim fissura de la setena tirada que ens treu de la paret d'una manera molt elegant.

Bé, ja som al mur de sortida, una fantàstica línia fissurada d'uns 55 metres pràcticament des-equipada, vertical i de grau VIa/VIb. Alguns cometaris que he llegit diuen que només per aquesta tirada ja val la pena la via, dit així sembla que la via no s'ho val, res més erroni, la via és en conjunt molt ben trobada, prou contínua si la comparem amb la Dioni per exemple, i de grau apretadet en alguns trams, a més l'equipamentr minimalista ajuda a que te la facis més teva, però no ens distreguem de la tirada, que ja ens suen les mans.
Dues bagues i un solt bolt en 50 metres de fisssura, tascons i amics treuran foc!

Surt novament el Joan, l'Írwing l'assegura així jo el puc afusellar a fotos; l'inici és més amable, col.loca un friend per sobre la baga que marca la línia i arriba a una Sabina; cal enfilar-s'hi i posar el peu en el tronc per entrar al pany vertical, la fissura és estreta i de vores cantelludes, coberta de vegetació, el que fa que hagis de palpar-la per notar el canto. Aquí la verticalitat es plena, però es deixa  fer.    La progressió és lenta ja que cal anar protegint-la al gust. En algun tram l'escletxa desapareix, aleshores ens fa  apretar les dents per la placa; quan es torna a obrir més amunt, permet posar-hi els peus i es guanyen metres ràpidament. A la meitat, un bolt protegeix un d'aquests trams de fissura tancada, a partir del bolt la dificultat puja, diuen 6b de continuïtat....al Joan no li va semblar, està fort el tiu!! cal anar amanint, al capdamunt entren be als tascons i Àliens, mentre s'està col.locant-los amb un peu ben encastat, es troba que al voler continuar amunt, aquest no vol desencastar-se!!! vaja jugada! li costarà una bona estona treure'l.
 La dificultat baixa i arriba a un relleix, a la dreta una Sabina amb una baga, cal sortir d'aquest curt muret vertical ajudant-se amb l'arbret, però el pas és divertit i gens natural!! vaja broma després de la currada que porta!!
Panoràmica de tota la fissura, quin nas van tenir els aperturistes.

Gairebé aplaudim quan el Joan xiula reunió...i és que no n'hi ha per menys, quina línia més elegant i ben trobada. Quan recuperem la tirada, trobo que es deixa fer prou be ja equipada, clar! però hi ha dos trams que em fan suar, un poc després de la Sabina just a l'inici de la placa vertical i l'altra superat el bolt en un pas que has de sortir-te en bavaresa per guanyar metres, tot i que si es vol es pot tibar de Tòtem-Cam, que és el que hi ha posat el Joan. Amb això vull felicitar els aperturistes, que han deixat la línia pràcticament neta, de tal manera que, gràcies a l'escletxa, hi haurà qui hi passarà amb el que hi hà i quí ho equiparà a tutti plen segons necessiti, ja avisen a la ressenya que millor dur alguns números de Càmalot repetits.
Des del cim, la vall de Canelles, al fons llu el panta d'Oliana.

Una vegada tots tres a la darrera reunió ens felicitem, la via ens ha agradat, el dia, esplèndit: sol i ventet fred, combinació perfecta, excepte per la cremada que ens hem endut. Per sortir de la paret cal grimpar una mica fins el carener. Aquí ja ens podem desencordar, toca desgrimpar la carena en direcció oest a buscar els ràpels de la via Dioni, tot baixant trobem la reunió cimera d'aquesta i una mica mes avall el ràpel. Una corda protegeix l'arribada a la instal.lació, a tenir en compte per a futurs repetidors, tots els ràpels de la Dioni són d'accés prou penjat, les cordes que asseguren l'accés estan molt deteriorades i millor no refiar-se'n, caldria una renovació de les mateixes i més tenint en compte que aquesta línia de ràpels és la que es fa servir per baixar de les tres vies. Si algú hi pensa fantàstic, sinó quan hi tornem portarem corda nova per arreglar-ho. Farem tres ràpels el primer en corda simple, 30 mtrs, a la penúltima reunió de la Dioni, d'aquí baixem per un corriol, túnel de vegetació a la següent instal.lació: la corda de protecció té tota la camisa trencada i l'ánima esfilagarsada...hi vam arribar protegint-nos amb un passamà que hi vàrem posar i trèure. D'aquí ens arribem a la segona reunió, també passant per un túnel de vegetació, on també hi ha una corda fixe molt malmesa, recomanable pel que baixi  primer arribar-se a la reunió i lligar-s'hi abans de deixar el ràpel. D'aquí ja a peu de via, què maca es veu la placa per on va la Dioni, m'entren ganes de tornar-hi.
Ben contents al cim, sort del ventet sinó ens hauríem torrat encara més!

Ja a peu de via, a l'ombra, aquest topant queda a recer del sol força estona pel matí i de seguida a la tarda, ja que queda en una mena de semicercle tancat, pleguem el material. La baixada serà ràpida, ja que el corriol és ben dret i no dóna treva fins la pista. Al torrent ens refrescarem aprofitant el bon cabal d'aquesta primavera. Pujadeta fns al Mas on petem la xerrada amb l'avi una estona.
Ressenya que trobareu a



  • La Noche del Loro

  • Una via que ens ha agradat, amb un començament potser més "fluix" que la resta de via, però que no desmereix; equipament molt adeqüat, els trams per sota el cinquè inexistent, però amb possibilitats d'acompletar-lo si ens cal, als de mes grau bo. Tan sols a la tercera tirada hi ha un pas "reboton" i que a mí em va costar molt, però que finalment vaig resoldre amb l'ajuda d'una baga, li posen 6b però en lliure altres que ho han provat pensen que de 6c no baixa...tanmateix és igual per mí A-1 de baga hehehe. Molt homogènia, no hi trobes trams intermitjos com a la Dioni d'enllaç entre tirades, no tan mantinguda com la del Camí de l'Alfons Baró, tanmateix menys equipada, més aventurera, menys esportiva. La llàstima és que amb la calor haureu d'esperar un dia enboirat o fins a la tardor per repetir-la, fa de bon esperar però!
     Un molt bon record-homenatge pel Josep, a ell segur que li hauria agradat.
    En Josep Sànchez Carrasco



  • l'escultor de somnis un bon amic per sempre.

  • diumenge, 8 de maig de 2016

    Via Camp a la Punta de les onze hores. Sant llorenç del Munt. Clerc, Camp i Estruch: Trilogia mítica i amb història.

    La Punta de les onze hores a la primera cinglera de la Mola. Perfil de la Via Camp.

    El dilluns 18 d'abril assolia amb el Jordi Carreras "Cuc" un repte pendent: La via Camp. Aquesta via té per a mí molta història, el meu primer contacte amb ella va ser el deu d'octubre de l'any 1999; amb l'aleshores company de cordada i mestre Pep Graells: ens hi vàrem posar, fèia poc que s'havia restaurat amb parabolts. Ell m'explicà que fèia trenta anys que la tenia abandonada, no van passar de la primera reunió...aleshores la sortida del sostre era mítica car la darrera assegurança era al llabi del mateix obligant a posar-se a últims amb preses de mans fines, fines...de tal manera que moltes cordades pujàven abans al cim i deixàven una corda penjada per ajudar-se si fós el cas... Nosaltres en el nostre primer intent no vam passar de la segona tirada, car hi ha un tram desequipat i compromés que ens va tirar enrrera. Hi vam tornar dues setmanes després i aleshores jo vaig encapçalar la primera tirada i el Pep va resoldre el seu tram "expo" de la segona i el sostre magistralment. Jo aleshores no controlava gens els tema dels estreps i m'en vaig veure de tots colors per a poder sortir tot hi anar de segon. Aquest fet no va fer més que amplificar el meu mite personal amb aquesta via.
    Trilogia mítica, molta història en pocs metres de paret.
    En pocs metres de distància, la Punta de les onze hores atresora tres vies imprescindibles per als enamorats de Sant llorenç: La Clerc, que he repetit moltes vegades amb diferents companys, l'Estruch, feta amb el Xavi Àlamo (17-02-1990) i Joan Casòliva (02-07-2010) i finalment la Camp (Joan Camp i Bosch); aquesta i l'Estruch (Antoni Estruch i Senserrich) es van obrir per homenatjar a uns companys del Centre excursionista Terra i Mar, entitat precursora de la UES juntament amb el C.Exc Sabadell i el C.Exc del Vallès, que vàren desaparèixer la primavera del 1954 en l'intent d'escalar el Cerví.
    El Jordi a l'intent definitiu i la via des del peu.

    Passats uns setze anys des de la meva primera ascensió, amb més pena que glòria, de la Punta Camp, finalment vaig "enganyar" l'amic Cuc per anar-hi, (s'apunta a un bombardeig!) és el dilluns qüatre d'abril que ens hi apropem: avui començarà ell, la via sembla que no es fa gaire per l'estat de la roca, van caïent còdols de tant en tant...s'hi enfila sense massa dificultats excepte alguna sortida en lliure i sobretot l'entrada a la reunió, que és delicada. El dia s'ha anat girant i quan arribo a la primera reunió fa molt de vent...la història es repeteix, cap avall!! rapelem que no tinc ganes de patir més del que ja patiré al sostre...després de tants anys, ja hi tornarem amb millor temps. Hi curiosament quinze dies més tard, com el segle passat, hi tornem: és el dilluns divuit d'abril i avui sí!!!!
    Flanquejant a buscar la línia.

    Fent la primera tirada, 23-10-1999 en que vam assolir la via ja.

    El Pep a la primera reunió, el 10-10-1999.

    Poc engrescador aspecte de la segona tirada.
    Doncs avui també fa vent....pel que estic experimentant en aquest esperó sempre n'hi fa. Avui però la moral és alta i continuo. La segona tirada comença vertical entre grans còdols que sembla vulguin anar avall....per poc després flanquejar a la dreta fins sota un tram de roca molt descomposta on curiosament desapareixen les assegurances! és el tram en el que el Pep va dubtar...i be, ho entenc, acostumat a seguir les cintes i l'artifo, de cop toca fer una sortida d'estreps; una bona ma a l'esquerra ajuda i ja sóc en un replanet al davant d'un diedre vertical, al capdamunt un gran merlet, on posaré un cordino. Tanmateix em costa una bona estona decidir-me a sortir, i és que no em crèia que no hi hagués cap cosa....fins que em vaig convèncer que calia sortir en lliure.... Supero amb molt de compte el diedre, llaço el merlet i ara travessa horitzontal a buscar el bolt, uns cinc metres per sobre del darrer....la dificultat intrínseca no és alta, però la qüalitat de la roca fa patir...
    Al primer tram d'artifo de la segona tirada, abans de l'exposada sortida en lliure.

    Des de la segona reunió, enguany també m'ha costat el tram intermig....


    Precari merlet que dóna moral per fer el tram de lliure.
    Llaçat el bolt, continuo alleujat, un parell de passo mes i una altra sortida en lliure, no tan compromesa; l'arribada a la reunió, sobre un esperó d'aspecte trencat, és ben protegida. Veig que el merlet encara és a lloc, i aguantarà sí!
    El Pep a la tercera tirada, molt ben assegurada, fins al sostre, on la sortida se les porta!


    El Pep aconsegueix sortir del sostre amb soltura, a mí em costarà més!
    Una vegada tots dos a la reunió, continuo cap al sostre, pel que veig jo que patia pel sostre, una mica més i em tomba la segona tirada...cal anar-hi avisat del que t'hi trobaràs. Aquí s'alternen els bolts amb burins originals, però n'hi ha un munt! sembla ser que aquesta tirada la va obrir en J.Majó, que es va cansar de picar al sostre deixant la sortida neta! escalava molt be i era eixalabrat m'han dit, no el vaig conèixer, sí que conec l'altre aperturista en Jaume Olivé, la persona que em va introduir en aquest mon de l'escalada, gràcies Jaume! tot un mestre.
    El Pep exultant a la reunió cimera, per a ell també significava assolir un repte!
    Sóc al sostre, un burí i un bolt al llabi ben be, hi penjo l'estrep i m'ho miro, veig que a la sortida hi ha canto petit, porto un ganxo i provo de posar-lo, però no hi queda be...tinc una molt bona presa de ma a la dreta, però petita, en pinça, no m'atreveixo a tibar només d'aquí....caldrà posar-se a últims, quin cangueli! finalment m'en surto sense haver-me de posar a últims, com? no us ho explicaré pas, quan ho proveu traieu l'enginy i gaudiu com jo al sortir per dalt!!! amb els anys he perdut grau però he guanyat serenitat i capacitat d'anàlisi a la paret...això m'ha tret del sostre.
    El Jordi també molt content recuperant els estreps del sostre, gràcies per acompanyar-me.

    Quan supero el llabi el Jordi crida content: ja ho has aconseguit Jaume! per fí! ja em deixaràs tranquil i no tornarem mes aquí ha ha ha. Resta una grimpadeta fins la reunió en dos bolts. M'allargo la corda per a poder veure el Jordi mentre el recupero. Ni me n'havia adonat, però el dia s'ha tapat...tan li fa...!
    Més que contents!!!!! a la segona ha estat la vençuda!
    Estem tots dos molt contents, jo per haver superat el meu repte, i el Jordi perquè el deixaré d'emprenyar amb aquesta via!!!! ja no hi torno diu el Jordi hahaha però en el fons sap que d'aquí un temps no s'en recordarà i encara hi tornarem....
    Traçat aproximat de la via.

    Una via curiosa la Camp, oberta l'any 1966 per en Jaume Olivé i J. Majó i reequipada el 1999. V+ /A1 obligat. La roca hi és dolenta, d'aquí l'abundós equipament; però no us penseu que sigui senzilla, s'hi ha d'escalar i saber jugar amb la roca secretiva de la zona. La sortida del sostre demana enginy i recursos si no és que sou uns equilibristes de l'estrep i no us fa por enfilar-vos a últims, tingueu-ho en compte per si de cas... Aproximació gairebé nul.la des de l'aparcament dels dipòsits de la Urbanització Cavall Bernat (Matadepera), sota la gran Torre amb piscina.

    divendres, 29 d’abril de 2016

    Primavera Marciana, mai més ben dit! a la Miranda del Pas del Príncep.

    La Miranda des dels camí de la Cova de l'Arcada, destaca el sostre pel que passarem.
    Ara fa quinze dies ja, el dissabte setze d'abril quedo amb l'Irwing per continuar l'intensiu d'estreps...anirem a la Miranda del Pas del Príncep, a la via Primavera Marciana, aquesta via té una tirada de sotre espectacular i fa dies que la tinc ulllada i com que el Toni i el Josep ja l'han feta i el Jordi no vol caminar tant...el tinc escamat de quan vam fer la Makita Plateà...ha ha ha. Com l'anterior ocasió fem l'aproximació pel Vermell del Xincarró, allà aparquem i seguim el corriol que va cap a la Desdentegada i la Cova de l'Arcada. Quedo parat de com ha crescut la vegetació d'ara fa tres anys que hi vàrem passar! El camí fa de bon seguir, quan ets ja al llit del torrent i mes o menys a mig sector de la Desdentegada, trobarem una fita que s'enfila a la dreta, pel camí deixarem enrrera la Font del Xebret, avui eixuta; després d'unes àmples marrades passem sota l'espectacular Cova de l'Arcada, la deixem enrrera travessant la base d'un caos de blocs per baixar a travessar un torrent; continuem el camí horitzontal fins a trobar l'entrada al torrent de les Grutes direcció Coll de Port. Cal seguir amunt fins passat un tram encaixonat entrar en una especie de balma on a l'esquerra hi ha una gran fita, aquí s'ha de remuntar seguint marques blaves fins a trobar peu de via.
    Mirant el vertical inici.
    Superat el pas clau, entre primera i segona assegurança, la línia es torna més amable.
    La primera tirada juntament amb la tercera són la clau d'aquesta via, aquesta primera sobretot perquè, malgrat el que pugueu llegir té un inici molt obligat, un tram senzill que no pas fàcil et permet xapar la primera assegurança, ai làs! però que lluny que és la segona...havia llegit que era 6b o artificial...d'entrada ho intento, trobo unes mans minses però renoi els peus...ho provo però veig que la caiguda és al replanet...buff penjo l'estrep, amunt...però que cal posar-se a últims i encara fer una sortida en lliure per caçar l'assegurança...vaja que no m'hi veig a últims....penso, segur que aquí la gent que no domina el 6b porta una canya per llaçar la segona...però nosaltres d'això no en tenim...recurs: porto un ganxo, el penjo d'un foradet i hi poso l'altre estrep, aguanta! el primer cop no...m'he fomut una bona rascada al genoll! Superat aquest tram la via manté encara la tiesor, però més humana, passat el tram vertical perd verticalitat notàblement i també perds les xapes...per sort la dificultat ara és baixa. Alguns espits estan tan rovellats que és fàcil saltar-se'ls, tanmateix si es vol es pot llaçar algun merlet. La reunió és força amunt, uns 50 metres, ben equipada i comuna amb la de la via Blava.
    Segona tirada, entrant al flanqueig i a  sota el balmat.

    Ara és el torn de l'Irwing, la primera assegurança és comuna amb la Via Blava però nosaltres anem a la dreta en un flanqueig ascendent fins un diedre on trobem uns passos molt bonics per passar a la paret del davant, d'aquí senzill fins a pujar al balmat; ja a sobre caminant fins la reunió força a la dreta sota un pilar característic.
    A la segona reunió, aquí comencem el festival d'estreps.
    Al recuperar aquesta tirada cal vigilar ja que la distància entre la reunió i el darrer punt d'ancoratge fa que el segon hagi de vigilar, en cas de patinada el pèndol seria d'escàndol! Aquesta reunió és ben còmoda, a l'ombra, això sí, avui per sort no fa fred, més aviat calor, i s'hi està molt be.
    M'acomiado de l'Irwing, mes amunt ja no ens veurem.

    Avui anem tots dos sols, l'Irwing encara no domina això dels estreps, i abans de començar la tirada repassem be el tema comunicació, ja que no ens veurem i possiblement ni ens sentirem. Els passos no són massa llargs i vaig progressant ràpidament seguint la mecànica i metòdica de l'artifo, des que vaig descobrir la fi-fi que se'm fa més fàcil, ja sé que no s'hauria de fer servir, però... A mesura que la paret es posa tan sols verticals toca fer alguna sortida en lliure fins que cal escalar....renoi com costa tornar al xip escalada.... Reunió!! recupero el company, però no avança...a veure que passarà...avui no el puc ajudar...després d'una estona aconsegueixo escoltar un crit: groga!!! el tema és que hi ha una altra cordada aprop que críden i no ens aclarim gaire, però finalment dedueixo que, ja que fa estona que el tinc tens i no avança, que haig d'afluixar la corda groga, així ho faig i veig com a poc a poc puc anar recuperant; una vegada a la reunió l'Irwing m'explica que ha fet la típica errada de novell: no ha tret la corda de la cinta i ha fet un pas a l'altre estrep, jo he recuperat i al tensar no podia retirar-la!!! Una lliçó apresa que de ben segur no se li oblidarà.
    Al "pas" de la quarta tirada i fent via cap a la propera reunió.

    Aquesta tercera reunió és airosa, al capdamunt de la balma; ara continua l'Írwing, li passo els Àliens i alguna peça mes gran, ja que tot i ser senzilla no recordo si té mes d'una xapa, la del pas que tenim al davant, en un muret vertical. Es treu el pas amb soltura i encara la continuació, el veig progressar amb seguretat, però li recordo que si pot posi alguna "cosa"; i així ho fa, posa dos Àliens en el camí a la reunió, sota una altra balma, aquesta molt mes modesta que l'anterior. Ha tirat pel dret deixant-se una altra assegurança, però ho ha resolt amb dos bons Àliens, bé Írwing!
    En aquesta tirada pots anar per on vulguis, l'Irwing l'amaneix amb dos Àliens, no troba l'altra assegurança.

    A la penúltima reunió i sortint-ne pel desplom.

    Som a la darrera reunió abans del cim, d'aquí també hem de fer-ho amb estreps, li proposo a l'Írwing d'encapçalar la tirada, però de moment prefereix continuar de segon, però ben aviat es decidirà que és un alumne avantatjat! Un parell de passos d'estreps i ja sortim en lliure, llàstima que la tirada és curta, doncs és molt maca. El replà cimer és ben ple de còdols, encara no som ben be dalt, ens faltarà una grimpada. Ja recollim el material i ens traïem els gats, avui ha fet molt sol i calor, calor que hem suportat gràcies a un airet constant, però els peus han patit l'escaldufada.
    Premi al cim: Frares en tota la seva esplendor!

    Del cim baixem caminant direcció nord per una canaleta d'Alzines que ens deixa en un replà, del que fent un flanqueig aeri sortim al camí que va al coll de Porc, just sota l'Agulla Gran del Pas del Príncep, que no ens cansem de mirar. D'aquí baixem direcció Agulles fins a trobar el torrent del Lloro, anem per un corriol a l'esquerra que passa pel mig del torrent tot seguint fites i marques blaves, i que ens deixarà altre cop al trencall del Torrent de les Grutes d'aquest matí.
    Avui sort del ventet, sinó ens haguèssim cúit.


    Ressenya d'


  • Escalatroncs
  • Una via molt interessant, però aneu avisats de que la primera tirada és obligada en artificial, en lliure 6b. Caiguda lletja si no es té el grau o sí posant-vos a últims d'estreps, que no tothom s'atreveix, com jo!, us desequilibreu... La resta, l'artificial és ben equipat amb sortides en lliure franques. Assegurances alegres als trams de IV/IV+. Possibilitat d'acompletar amb merlets i Àliens. L'aproximació per la Cova de l'Arcada et permet gaudir d'aquest fenòmen geològic, val molt la pena. La vista sobre Frares per quedar-s'hi una estona badant. Recomanable!