dissabte, 28 març de 2015

Los Misteris del Pepegall. Alòs de Balaguer, el Talòs.

El Congost de Mu i el Pic de Castellàs una raconada idílica.

La zona d'Alòs de Balaguer, el Talòs com díuen els amics GALLS, està de moda, i tot gràcies a la feinada que hi han fet el Grup d'Ascaladors de LLeida (GALL); aquest dissabte després de mes d'un mes sense poder escalar per problemes de salut de les iaies, hi he tornat amb el Toni, vaja, m'hi ha portat el Toni que tenia molt ullada Los Misteris del Pepegall, ja hi va anar però la pluja el va fer fora a la segona tirada.
Primer llarg per disfrutar fins arribar a les "hostilitats" hahaha

Ens hem llevat d'hora seguint la doctrina Guardiola i del Toni i l'hem encertat! hem estat els primers. Això ens ha permès fer una escalada tranquila sense presses mentre miràvem com l'aparcament s'anava omplint; hi havia aplec GALL, gairebé tot el Galliner hahaha i també hem pogut saludar el Joan Prunera, Joaquim i Jordi Joan que anaven a Lo Nick.
 Avui començo jo, la roca és ben eixuta no com la darrera vegada amb elJoan Asín


  • El Toni mirant-se "les Hostilitats" en forma de 6b, no l'hem ni olorat, l'A-0 fa miracles pèrò.

    Vaig una mica dubtós de com em trobaré després de tant de temps, però avui la roca ben eixuta dóna confiança i l'equipament és ben posat sense ser generós, on toca, i la roca d'escàndol.  Disfruto aquest començament, bon auguri per la resta. La placa de 6b és molt ben assegurada i no fa patir, arribo fins als dos últims bolts on cal fer tibada de cinta, ja que no trobo peus: són en adherència i de mans, merdetes, vaja un 6b amb rebava!
    Plaent segona tirada, el Toni se la ventila ràpid.

    Continua el Toni, avui "ja es nota la caloreta" com diria la Rita hahaha per sort a mesura que guanyem alçada fa una mica d'aire. Un pont de roca simbòlic i amunt, un llarg més homogeni en el cinquè grau,  per gaudir.
    Després del tram de caminar la placa del tercer llarg, que s'anirà redreçant a mesura t'enfiles.

    La segona reunió és comuna amb la de la Olga Frontera, unes bagues en una Alzina; d'aquí amunt caminant seguint un corriol ben marcat amb cura de no decantar-nos a la dreta sinó en direcció a la gran placa més a l'esquerra. Bones gandes i millors peus, ara cal mirar-s'ho i anar cercant el millor camí. Els bolts distanciats però la bonior de les preses no et fa patir gens, excepte a la sortida on un tram terrós fa dubtar, aquí llaço un romaní hahaha el Romaní de la por! atenció no aneu a l'esquerra per entrar, recta amunt la roca és sòlida i mes avall tot es mou...
    Al tram mes finot i entrant a la reunió on cal vigilar amb la terreta.

    La quarta és la tirada estrella! verticalitat mantinguda i un flanqueig ben distret. 

    La quarta tirada es veu impressionant! una placa híper-vertical que sembla ens farà suar...s'hi posa el Toni, abans d'arribar a la primera xapa hi ha una bona Sabina, però la roca és franca i tira cap al bolt; el veig progressar i de cop: una presa de mans avall, ben ferma i grosseta tota ella...espero no baixi el Toni al darrera hehehe però està ben posat i ni es mou, tan sols un crit per avisar-me. Continua ben tranquil, bé Bou! i s'enfila amb tranquilitat fins el flanqueig.
    Al flanqueig on cal posar cintes ben llargues i alternar les cordes si no voleu patir!

    Un llarg flanqueig a la dreta, molt ben assegurat, i altre cop cap amunt; si no voleu patir com el Toni, poseu cintes ben llargues i alterneu les cordes. El perdo de vista i ja escolto Reunió!
    El darrer llarg al final és comú amb l'Olga Frontera, una disfrutada ! bon canto i bona excursió.

    Darrera tirada, aquesta és força llarga 55 metres, i d'entrada no sembla gaire engrescadora, un flanqueig constant a la dreta tot seguint els distanciats bolts i el que et demana la roca, aquí molt agraïda en canto, ara sense gaire ambient ja que a l'inici anirem gairebé a tocar d'un relleix; aquí també molta cura amb les cordes si no volem suar arrossegant-les. Quan s'enfila recta amunt l'ambient guanya i l'escalada esdevé fantàstica. Entronco amb l'Olga Frontera
    Sortida habitual i sortida "made" in Toni

    El darrer muret abans de la reunió cimera és molt maco, hi ha un pont de roca que marca la via i que de poc serveix, ja que quan hi arribes ja has fet el pas, jo ni tan sols l'he xapat. El Toni quan arriba aquest punt té un ensurt, troba un escurçó al replà ! Però sembla que no l'ha amoïnat gaire ja que el darrer tram que és una grimpada senzilla li sembla poc i s'envà per una mica més a l'esquerra, a buscar un esperó que es veu prou bonic, llàstima que molt escamós i brutot. S'hi enfila i pot posar dos Àliens un al costat de l'altre,  d'allà ja surt amunt.
    Posant un merlet després de la variant, que es pot protegir amb Àliens.

    Reunió cimera i anant a buscar la canal de baixada just a sota.

    Del cim crestegem uns metres per poder agafar millor l'evident canal que tenim als peus; amb compte ens acostem al cingle, just abans un bon boix té un seguit de cordinos d'on es rapela; nosaltres hi afegim una cinta plana, no fos.... Hem baixat amb dues cordes ja que s'indica un ràpel de 35-40 metres, però hem vist que amb una sola també es pot baixar, havent, però, de desgrimpar uns metres senzills. Ara ja no fa "caloreta" no, fa una calor espaterrant, renoi com s'enfila la temperatura ja!
  •  
    Fantàstica ressenya dels



  • GALLS
  • Una via que, com les altres que han obert darrerament els GALLS, ens ha agradat molt. Ben equipada, el Sergi (GALL) ens comentava que a diferència de la del Nico, aquesta té una concepció de via equipada amb el que poca cosa cal posar, mentre que la Nick és per disfrutar equipant. Afanyeu-vos si la voleu repetir ja que aviat la calor en complicarà molt l'ascensió. Ara, no espereu una via sense terreta ni pedres ballarines, el terreny és el que és i trobareu sorreta, preses brutes, alguna que voldrà volar, però també gandes d'escàndol, bons peus, verticalitat i tranquil.litat, sobretot si deixeu passar aquesta febrada inicial. Gràcies als amics GALLS per tan bona feina, d'apertura i de divulgació. Ara sols cal que els escaladors sabem respectar la zona i el seu entorn, tinguem-ho en comte.

    dimecres, 18 febrer de 2015

    Morro Pla, via Maite Montilla Vílchez i la Sense Nom, aresta Brucs.

    Entre Frares i Agulles ha estat avui la gresca...

    Aquest cap de setmana he treballat amb el que haig d'aprofitar el dilluns, truco al Joan i de seguida ens entenem! tenim diferents propostes i la del Joan em sembla be: fer força metres tot pujant Cajoleta, Plecs i Montgròs per acabar dalt la Roca Plana... després d'esmorzar al Muntanya anem a l'aparcament Nubiola i comencem a caminar...Jaume has mirat el tema regulacions? em diu el Joan...no però ara ho miro, renoi la regulació per nidificació comença just avui....be, girem cua i a per la meva proposta:  Ecos el Dit Xic i el Ditet on tinc unes vies dels germans Masó per conèixer. Sortosament tenim tot el dia i encara és bona hora.
    El Morro Pla, aquí sí que el nom fa a la cosa, quin ull els que la van batejar!
    Tornem-hi, ara deixem el cotxe a Can Massana i cap al Pas de la Portella, refugi Vicenç Barbé i abans de la Miranda del Pas del Príncep a buscar els Ditets; una bona caminada però que s'ho val. Amb una mica de mosqueig ja ens adonem que les vies que he triat són a l'ombra...som al davant de l'aresta Brucs del Dit, a aquesta sí que li toca el sol hahaha però no és el que pesàvem per avui, quin cangueli, quina por. Però encara no està tot perdut el Joan no ha fet el Morro Pla i allà hi conec la Maite Montilla que és molt maca, ja l'he fet dos cops.
    El Joan treballant fort a la segona tirada, 6a+, cada cop més finet ai las!

    Ens caldrà remuntar tota l'alta ruta de Frares per anar a buscar el Morro Pla, potser escalar no escalarem molt, pero caminar!! El peu de via el localitzem facilment: deixem enrrera una magnífica Pinassa de tres branques i arribem a una especia d'era, a l'esquerra un corriol ens ressegueix la base de l'agulla, primer trobem la Directa de los Gonzàlez i ben be a l'altra banda la nostra, veurem dos espits seguidets. Avui començo jo;   com sempre aquests peus d'agulla són delicats, però sense patir. superat el segon espit, que mostra ja el pas dels anys i es veu la camisa mig fora, ve un tram d'uns sis o set metres on cal anar a l'esquerra tot buscant la millor roca fins al següent espit que inicialment no es veu. d'aquí recta amunt a buscar una fisura on un pont de roca molt deteriorat ens marca que hem de començar a flanquejar a l'esquerra. Aquí hi entra molt be un Àlien que dóna molta més confiança. Un pitó ben maco ens marca que hem d'enfilar recta amunt per un tram vertical i espectacular marcat per un altre espit. Faig reunió en una escletxa d'uns blocs, la sabina és com molt esquifida.
    Començant el flanqueig, travesia aèria, espectacular per arribar a una reunió penjada.
    Ara li toca al Joan el llarg estrella, un mur vertical i tècnic on per arribar a la primera assegurança ja cal fer una bona grimpada. És molt finot però ben assegurat i en A-0 surt, A-1 segons la resenya; a mesura que guanya alçada la roca millora en preses i és per disfrutar. El flanqueig també és divertit, d'entrada del primer pitó no es veu el segon, sort que la roca és molt bona. Tanmateix amb Àliens també es podria protegir. La reunió és sota un mur vertical però curt, llàstima.
    Deixant enrrera el tram vertical de la tercera tirada, amb un pas punyetero.
    La reunió és ben airosa, penjada i incòmoda, amb el que marxo aviat cap amunt, bona roca, verticalitat i bona presa, una disfrutada, llàstima que és curt! costa sortir de la vertical, les preses són escadusseres i no et veus els peus, una vegada fet el pas ja s'acaba i caminant a buscar un espit que es pot complementar amb un Parabolt llunyà. Per baixar al Nord-oest trobem una instal.lació amb dues anelles que ens deixarà al peu del Pi de les Tres branques que hem vist abans, a peu mateix de camí, atenció si hi passa gent ja que sol ser molt frequentat.
    A peu de ràpel, admirant les Agulles que fan frontera amb Frares.
    Estem contents, al final ens en hem sortit, semblava que avui no escalariem hahaha, però ens hem quedat amb ganes de mes i ja que som aquí li comento al Joan d'anar a la Sense nom que jo no he fet, és difícil enganyar a algú per anar-hi, tothom l'ha fet ja. El Joan fa moltíssims anys però li sembla be i cap allà que anem.
    Perfil de la Sensenom,  una distreta aresta Brucs.
    No costa gaire d'identificar la base de l'agulla: una rampa immensa al peu de la Canal Ampla, que sembla que demani ser pujada...no sabem si està equipada amb el que agafem tot el que portem, ja se sap com les gasten aquestes rampes desequipades. El perfil de l'agulla ja mostra que sí, és ajaguda, però té alguns trams on es redreça i pensem que serà a pel...
    Arrampada primera tirada i l'única assegurança que hi trobarem.

    Ara li toca començar al Joan, de lluny li comento que aquella roca tan gran que es veu serà bona per llacar-hi un merlet i cap allà que va, i no cal hi troba un burí, plaqueta recuperable i cap amunt.
    Traïent el cap per on redreça el segon llarg i al pas clau de la tercera tirada.

    La primera reunió és sota el primer redreçament, surto, no massa lluny un burí i una mica mes endavant un altre, renoi quin èxit! la roca és bona, però a mitja tirada empitjora per tornar a ser esplèndida arribant a la reunió. Fem totes les tirades, les dues primeres potser s'hauríen pogut enllaçar. Ara hi torna el Joan, comença dret per ajeure's, camina i encara el bolet cimer, aquí és on hi ha el pas clau, un IV superior ben protegit per un bolt, però que cal abastar, és amunt i és finot. D'aquí una grimpada caminada fins el cim.
    El "Pas" de la via,no tan senzill com sembla.

    Al cim amb tota la Canal Ampla al darrera.
    Ja som dalt! no és una escalada difícil, és senzilla i divertida, però em feia il.lusió després de tants anys de tenir-la pendent, la visió que hi tinc de la resta d'agulles és nova per mí, i em permet adonar-me del perquè del nom del Morro Plà, des d'aquí és evident!
    Bonic ràpel pel vessant Nord que ens deixa unes vistes sorprenents sobre la muralla de Frares amb el Bisbe que treu el nas.


    Hem oblidat la fotocim i fem la fotopeu d'agulla.


    Ressenyes que trobarem a la desapareguda OnaClimb i a

  • Col.leccionista de Vies
  • La Maite Montilla Vílchez una via prou interessant que ens descubreix un vessant del Morro Pla que quedava per descobrir, després de la Directa de los Gonzàlez més al Nord i la Normal. De dificultat moderada però que et fa escalar i que si encadenes el segon llarg et deixa més que satisfet, jo encara no ho he aconseguit, avui ha sortit amb un sol A-0 i ja és la tercera vegada! L'aresta Brucs de la Sense Nom és tot un clàssic que em faltava, senzilla, arrampada, però amb alguns trams picantons, ben equipada i amb moltes possibilitats d'autoprotecció si t'hi vols entretenir o fer pràctiques. Ideal per practicar via llarga i autoprotecció.

    dilluns, 9 febrer de 2015

    Barcelonets a la Pastereta est, una raconada "calenta".

    Gaudint de la verticalitat i del magnífic comglomerat de la primera tirada.

    Després d'uns dies sense poder sortir, tinc les "iaies" delicades, aquesta setmana no pintava massa be....dijous la nevada ho deixa tot ben enblanquinat i fot un fred que pela! però el Toni em truca: torna de viatge dissabte nit i té ganes d'escalar; amés diumenge és el seu anniversari. No massa d'hora pel que acostuma fem cap al Muntanya a esmorzar i decidir on la farem petar, jo m'apunto a on digui i surt la paraula Barcelonets a la Pastereta, ja l'hem
    feta
    però fa força anys, tant com set, i cap allà que anem.
    Una vegada dalt cal flanquejar a la dreta, senzill, però amb ambient.
    Aparquem al costat de la hípica i comencem a caminar cap al Serrat d'en Muntaner, caminada ara més llarga, però tranquil.la i que permet encarar la pujada ja calents, malgrat la prohibició alguns no ho volen entendre i al capdamunt del camí hi trobem al pujar un cotxe i al baixar un Tot terreny dels Mossos, quina barra! Una vegada a la vertical de la Pastereta cal fer cap a la dreta, hi trobarem fites, per anar a petar al vessant solei; per assolir el peu de via ens caldrà grimpar un tros que ara és equipat amb una cordeta, cordeta de la que millor no us en fieu gaire ja que s'aguanta d'una anella prou dèbil...
    Entrant al desplom del tercer llarg i iniciant l'artificial.

    La via comença en una pilastra vertical on fàcilment identificarem la fila de xapes; a l'esquerra la via Pacho Hidalgo, també molt interessant com la del diedre del Joan Asín, la Petit Four. Avui s'ha demanat començar el Toni, que l'anterior vegada ho vaig fer jo, d'entrada sobta la verticalitat, però la roca és abrasiva i cantelluda, els bolts, abundants, són però a on cal, has d'escalar, et fan fer el pas i aleshores xapes còmodament. A mesura que t'enfiles la dificultat baixa, al capdamunt la via es desvia a la dreta en un flanqueig ascendent que finalment es converteix en una travessia horitzontal fins la reunió, cada cop més fàcil.
    En plena feina, no ho sembla però desploma molt i en travessa....

    És el meu torn, no recordo res d'aquest llarg, avantatges de fer-se gran hahaha i de fer mes de set anys que la vam fer! comença per un tram trencat també en diagonal ascendent a la dreta, roca cantelluda però trencada, aneu amb compte d'on tibeu. Trobes un bolt abans d'enfilar-te sota un mur vertical i d'ell fàcilment engrapes el següent, el "tema" és en el següent pas...6a li marca la ressenya i a fè que ho és, encara no estic per aquestes apretades, sobretot el cap....aconsegueixo passar la cinta i m'hi penjo, la continuació no afluixa però, i cal escalar. Lleguint la roca em cal desviar-me a l'esquerra deixant la línia de bolts a la dreta per tornar poc després a la vertical, amb els braços com butifarrons, descanso penjat de la cinta assegurant l'entrada a la reunió, que és senzilla però queda lluny. D'aquesta tirada no tenim imatges ja que queda amagada de la reunió i amés el Toni no dúia càmara.
    A la reunió cimera hi venta i hi fa força fred, el Toni garratibat!
    Ja som al darrer llarg, comença ajagut amb roca d'escàndol, per posar-se sota el desplom, també molt ben assegurat. El primer pas d'estrep és espectacular, quedes ben penjat i la dificultat està en que no va recta amunt sinó que flanqueja, des d'abaix no ho sembla! Tanmateix el Toni se'n surt molt be i jo amb l'ajuda del Fi-Fi en passo força via. El que té gràcia és l'entrada a reunió, on la roca és trencada per a les mans i els peus escadussers...costa sortir-ne, tan de primer com de segon ! Es pot baixar en dos ràpels, el primer amb doble corda de seixanta fins la primera reunió i el darrer amb corda simple de 60 arriba ben just, nosaltres n'hem fet tres ja que no recordàvem com es baixava.

    Ressenyes de l'amic


  • Joan Prunera i de la desapareguda Ona Climb.
  • La Pastereta és un racó ideal, a l'hivern el seu vessant est ens permetrà escalar fins els dies més freds si no bufa massa el vent. a l'estiu el vessant oest és ideal. Vies per a tots els gustos i amb roca immillorable. La Barcelonets és una via de caire esportiu oberta el 2006 per J. Moragas, F. Garcia i R. Barceló. Molt ben assegurada, tot i que al tenir flanquejos caldrà vigilar si hi duem gent que comença, i l'artificial sense ser difícil, demana tècnica.