dimecres, 20 de maig de 2015

Via Núria a la Mola de Sant Honorat, on el conglomerat esdevé poesia.

Al tombant del camí, se'ns apareix aquest esperó altiu...
Dilluns dia 11 de maig és festa a Sabadell, farà bon temps i ha refrescat una mica, amb el que decidim amb el Jordi d'anar a Sant Honorat a fer la via Núria: aquest imponent esperó ja fa molt temps que em pica la curiositat, però no és fàcil trobar el dia per anar-hi...que si ara fa massa calor, que si farà fred, és vessant Nord, que si l'aproximació és difícil...vaja que no hi havia manera, però avui serà el dia, sí!
En aquesta explanada, sota l'ermita de Castell Llebre deixarem el vehicle.
El tema de l'aproximació m'el vaig estudiar be: al blog de l'Eduard:
  • Escalatroncs
  • està molt ben explicada, cal anar cap a Peramola i abans d'arribar al poble agafar un trencall a la dreta cap a L'Hotel Boix, just quan sembla que entris al recinte de l'Hotel surt a la dreta també la pista de va a Castell Llebre, bonica ermita penjada sobre el panta d'Oliana. La ruta és apta per a vehicles normals havent de vigilar en el tram final on s'estreny i és mes pedregosa. Aparcarem en una gran explanada sota l'Ermita, just abans que la pista torni a enfilar-se. Com a nota útil, millor deixar el cotxe al costat esquerra així quan torneu serà a l'ombra.
    Ens anem acostant al Castell de Fades.
    Comencem a caminar per la pista en pujada, arribem a un trencall, a la dreta va a l'ermita, nosaltres a la que puja més, la de l'esquerra; la pujada és molt forta i al capdamunt trobarem una nova bifurcació, a l'esquerra una cadena, per aquí no, és el camí de retorn, hem de continuar ara cap avall en un descens continu seguint una pista ampla una bona estona. En un marcat revolt a la dreta surt a mateix nivell, planejant, una pista mes estreta, no un corriol, que seguirem, potser hi trobareu una fita, o no...la Mola encara no és veu, però s'intueix que el camí és el correcte, hem deixat enrera un ressalt de roca i ara ens endinsem a una vall que remuntarem quan, ara sí, una bona fita ens indica que cal anar cap amunt, el corriolet, és poc marcat però s'intueix be, tan sols en una codina es fa perdedor, però si sabem que el que hem de fer és resseguir el torrent fins a poder travessar a l'altre costat fàcilment, no ens perdrem.
    L'Esperó de la Via Núria ens desafia imponent.
    De cop ens sorpren l'aparició de la gran Mola de la via Núria...és impresionant i no puc deixar d'admirar-la. L'entorn és solitari i feréstec i avui, dia feiner, encara mes, quina solitud!
    Acostant-nos a peu de via.
    Al final el camí es fa perdedor, ja intuim la paret al davant, no feu com nosaltres que vàrem anar-hi massa directa i llavors vam haver de recular, quan ja us acosteu a la paret, cal anar decantant-se a la dreta, ja que a la via s'hi arriba enfilant-nos per un esmolat esperó. Ja gairebé hi som, entro a peu de via, al sòcol, quan de cop sento una fressa que em passa pel cap, renoi, ha estat un atac en tota regla, un corb m'està volent foragitar, va fent passades rases sobre meu, de tal manera que decideixo posar-me el casc pel que pugui ser...quan el Jordi arriba ho deixa córrer, i s'en va, millor.
    Primera tirada, exigent, pel grau i per l'adaptació a la roca....
    Avui som dos que ens agrada començar, però no ens discutim, començarà el Jordi. El primer tram és desagradable, un sòcol que es pot grimpar i començar ben be des de sota la paret, però aleshores perds la perspectiva del company, amb el que em quedo al replà. Les ressenyes parlen d'A-0 però la veritat que és prou potent com per trèure d'entrada els estreps i així estalviar forces. Les xapes no allunyen i aquests primers metres no fan patir; un flanqueig a la dreta i en un bolt, remarcar que el 2012 els bombers de la Seu d'Urgell la van reequipar, un mailló....i no és extrany, aquí ja cal escalar i refiar-se dels còdols, però el Jordi amb serenitat i tranquilitat va fent, no en va és un bon Sant Llorençà. Jo he agafat uns friends per un pas que havia llegit que es podia protegir, però no recordava a quina tirada, pensàvem que la segona, i així el Jordi no els ha agafat, "cagada" doncs era al seu llarg, ha arribat a un tram on hi ha una fisura per aquests friends....tanmateix continua amunt, vigila Jaume em diu! i xapa el bolt, buff salvats hehehe. ara les dificultats semblen baixar, tot i que l'escalada esdevé molt vertical fins entrar a la reunió.
    Fent la segona tirada, el Jordi a la reunió.
    Recupero la tirada, renoi com apreta! no sé si és la manca de confiança amb la roca encara o simplement l'entorn que m'aclapara, però no escalo tranquil, vaig tens...Arribo a la reunió, felicito el Jordi per com s'ho ha treballat i agafo tot el material disposat a continuar: inici vertical fins a un bolt, proper, però el següent és força amunt i l'escalada vertical i poc evident, és el pas clau de la via segons díuen qui ja l'ha fet...i sí, cal posar-hi morro i no pensar en la roca i la morrada que ens fotrem si algún d'aquests còdols tan sortits, decideix "suicidar-se" hehehe. Vaig fent amb precaució, després d'un tram tranquil encaro un mur ben vertical, xapo un bolt des d'una feixeta, però abastar el següent em costa, d'entrada ja li penjo l'estrep i ni així...tothom diu que en A-0...renoi que malament que estem...i que no m'en surto, veig la presa clau força amunt, però quedo desequilibrat, ho provo després de descansar i in extremis aconsegueixo engrapar la xapa, buff, m'ha costat, aquí es deu haver trencat alguna cosa....o jo estic molt fluix, que sí hahaha. passat aquest punt la via canvia i arribo tranquil.lament a la reunió després de salvar un parell de baumetes passat el tram vertical.
    A mesura que ens enlairem, el paisatge s'eixampla.

    Recuperant la segona tirada.

    Començant la tercera tirada, encara prou seriosa.
    Al Jordi li passa el mateix que a mí, anant de segon li sembla mes difícil el segon llarg que el que s'ha treballat ell; encara som a ple esperó vertical, pewrò ara ja no és tan compacte i va fent feixetes i baumes, el següent llarg les va travessant totes. Aquí les xapes són als punts claus de les panxes.
    L'embassament d'Oliana i la Serra de les Canals.

    A la quarta tirada, ja mes tranquila i relaxada.
    El quart llarg ja perd verticalitat i és un passeig tot anant buscant el millor pas entre baumetes, una disfrutada. Els peus comencen a fer mal, i és que passat els dos primers llargs el sol apreta de valent tot i ser una cara Nord...sort d'una mica d'aire!
    La calor fa estralls, i tenim ganes de sortir, el Jordi s'afanya per encara el penúltim tram.
    El penúltim llarg és també senzill i curt, va a buscar el ressalt final fent reunió al seu marge esquerra. D'aquí se surt en diagonal ascendent a la dreta, d'entrada no es veu cap assegurança, però a la que t'enfiles al vèrtex de l'esperó ja les començo a trobar. Havia llegit que estava molt assegurat ja que la roca aquí és molt trencada, i sí, fa una mala pinta!!! cal apretar cap endins les preses hehehe i anar enfilant cap a la dreta, a sobre un llavi molt trencat, per sota els bolts...de cop veig que el proper és molt amunt, renoi, no dèien que això era molt assegurat! acarició el llavi i coloco un friend, amb delicadesa engrapo un forat bo de ma i puc xapar el bolt, en aquest moment m'adono que m'he deixat una xapa, anava més per sota, vaja! D'aquí sortir és senzill, però els peus fan ja molt mal amb el que en passo via i directa al cim on em trec els gats!! Uauu quin gust.
    Cim! l'últim llarg ens reserva un tram delicat. El Jordi sortint del flanqueig i encarant els darrers metres.
    La reunió cimera és ben còmoda, m'assec i recupero el Jordi que també estarà delerós per descalçar-se, per sort aquí dalt bufa força vent que s'agraeix.

    Ben contents i suats dalt la Mola de Sant Honorat.
    Hem quedat ben satisfets! la via ens ha sorprès per com n'és d'exigent física i sicològicament, almenys per nosaltres...sobretot els dos primers llargs on cal escalar convençuts i sense amoïnar-se per la roca, el reequipament ajuda. El Lloc és el millor però! quin paisatge, quina solitud...ha estat la meva primera visita aquí, però de ben segur que hi tornaré.

    De retorn a Castell LLebre per un corriol i pista prou vertiginós!
    Després de fer una fruita al cim seguim el corriol que direcció est ens porta a l'ermita i al camí molt ben fitat que baixa de la Mola; entronca amb una pista, anirem trobant senyals que ens orienten, després d'un petit sifó anirem ja de pet a l'esquerra cap a Castell Llebre, atenció a les relliscades per aquestes pistes tan dretes i de mal caminar.
    Magnífica ressenya de l'amic Xavi,
  • Alt Urgell
  • dilluns, 18 de maig de 2015

    Viatge Apatxe a l'ombra de la Pastereta

    La fantàstica placa en V és a l'ombra la major part del matí.
    Vaig endarrerit amb els posts, el dissabte 9 quedem una colla, el Toni, el Jordi i el Joan, per fí, per fer una via a l'ombra a Montserrat. L'objectiu triat és l'Stargate, que fa temps que ens fa peça, però abans anem a fer un mos al Bar Muntanya, on trobem el Joan i el Juan Carlos. La fem petar una estona, ells aniran a fer la via on em vaig lesionar ara fa un any ja! la Vincle Infinit del Roca de Sant Cugat i si els queda temps, que segur que sí...alguna a la Mamella.
    Deixem el cotxe a la hípica.
    Deixem el cotxe a l'entrada de l'hípica, ens fan caminar una mica, però ja està be, aquesta prohibició no em sap cap greu si així garantim mes tranquil.litat pels voltants. La caminadeta extra serveix per escalfar les cames de cara a la pujada al peu de la Pastereta, curta però intensa.

    Quan arribo al, en principi primera tirada, veig que el Toni i el Joan han grimpat amunt, vaja, d'acord que no és difícil, però...m'hi poso i amb les sabatilles que duc patino amb el que m'aturo i em poso els gats, així sí i apa grimpant cap al mur superior. Com que l'Stargate és alegre amb les assegurances i la roca no és massa fiable al principi, doncs que deixem al Jordi i el Toni que comencin; el primer espit és força amunt, el Toni però pot posar un pont de roca abans, el xapa i mira de seguir, la pedra és poc atractiva, encrostonada, s'ho repensa i decideix que avui no és el dia....baixem! jo ni ho provo, encara estic en fase de recuperació mental més que física després de l'aturada per la operació. Com que el Joan no escala gaire per Montserrat, és més de Calcari li dic de posar-nos a la Viatge Apatxe mentre que el Toni i el Jordi aniran a l'Anoiram que no l'han fet encara.
    Tastant l'Stargate, avui no és el dia....ens baixem.
    El Joan començant la Viatge Apatxe

    Jo ja l'he feta, amb el Toni, aleshores vaig començar, amb el que avui començarà el Joan. És una tirada en constant flanqueig, tècnica i divertida, amb algun punt on t'ho has de mirar. Sense problemes tira amunt; avui serà el primer dia que escalem junts després de molt temps d'intentar-ho.
    Recuperant el curt, però intens segon llarg.

    Ara és el meu torn, aquesta tirada és curta però intensa, d'entrada es veu molt vertical, i sí, no ho recordava, però em fa treballar de valent, ara anat a dreta, ara a esquerra, buscant sempre el millor rocam.
    Content després de superar el punyetero pas de sortida de la tercera tirada.
    Aquí baixa la dificultat i allunyen mes les assegurances.
    Sense problemes arriba el Joan, la reunió en una lleixa petita però còmoda; el pitjor l'inici, aquí tiba fort, però s'ho treu molt be, la continuació e smanté vertical, però amb preses més grans i cantelludes i en conseqüència les xapes allunyen cada cop mes...sobretot abans de sortir de la vertical oi Joan? el perdo de vista, aquí baixa molt la dificultat i en passa via.
    El Toni fent l'Anoiram.

    Mentre asseguro veig com el Toni recupera la línia de la via Anoiram, per malentesos, culpa meva eh! han començat al pilar equivocat i ja se sap....ara ja a la línia en passen via, llàstima de roca trencada, però ara els vindrà el llarg millor, el de sortida.
    La paret ens regala detalls com aquest....
    El Joan es treballa el potent llarg de sortida.

    Quan vam fer la via amb el Toni, vam rapelar, ja que aquest llarg ens va fer respecte, avui el Joan, que està més fort, Juventut que puja fort!! el farà: l'entrada ja és finota, atenció a no posar-vos al Kraken que és a la dreta,nosaltres hem d'anar a l'esquerra. fets els dos primers xapatges suavitza una mica, es decanta a la dreta a buscar el llavi que supera amb passos potents, atlètics, gorileros si cap, gràcies a unes bones bústies, però que això tirà enrrera eh! ja al pany superior del llavi la dificultat suavitza un pel i les preses continuen espectaculars, fins aquí està encadenat ole!!
    Per poc no l'encadena, pèrò el ressalt de sortida acaba amb els seus avantbraços!!
    Atenció que tinc butifarres per avantbraços! s'ha de penjar quan ja ho tenis, però és que el punyetero pas de sortida se les porta...amb un descans i un estrep aconsegueix equilibra-se i entrar a reunió, per poc! Jo al meu torn em buido de cinta a cinta hahaha com hem de millorar encara.
    Ens trobem tots quatre a dalt i rapelem plegats.
    El Toni i el Jordi ja són aquí, els esperem i rapelem ràpidament gràcies a les quatre cordes, enllaçant els ràpels ràpidament.
    Ressenya de l'antiga Ona Climb.
      Una via ideal per matins de primavera-estiu, avui fins i tot hem passat fresca, doncs feia aire. De caire esportiu i molt ben assegurada, ara, cal escalar per assolir-la. Deixem per un altre dia l'Stargate, ens ha fotut l'abandó, però ja hi tornarem.

    dimecres, 13 de maig de 2015

    Punta dels Cavalls. Via Àngel Casanovas i Crespo un ferm homenatge. Sant Llorenç del Munt.

    A la dreta la Punta dels Cavalls, al mig l'Aresta dels Cavalls i a l'esquerra la Miranda.
    El dilluns quatre aprofitem la tarda per fer una escapadeta a Sant Llorenç altre cop, aquesta vegada m'acompanya el Josep i l'objectiu serà una via dels germans Masó: l'Àngel Casanovas i Crespo; la van obrir el 17 de setembre de 2011 en homenatge d'aquesta gran persona, activista de l'excursionisme fins el darrer moment. Fèia temps que la tenia ullada i avui serà el dia.
    El sòcol emmarcat per dues rengleres de vegetació s'aprofita per allargar la via.
    Fa molta calor, xafogor, però el cel és mig tapat amb el que encara tindrem sort. Deixem el cotxe al revolt del carrer Granera d'on surt el corriol que puja a les Agonies i la Cova de les bruixes, d'allà s'enfila cap a Can Pobla. Nosdaltres agafem una drecera que ens mena directament vorejant els murs del vessant oest al Bolet de Can Poble i sòcol de la Punta dels Cavalls on comença la via.
    Segell inequívoc dels germans Masó.
    Una vegada localitzat el peu de via, que confirmem per la troballa de la firma dels autors, ens decidim a començar: avui vol començar el Josep.
    Aspecte tètric de la primera tirada, que quan t'hi poses no es confirma.

    Malgrat l'aspecte trencadís, si es puja amb cura, no cal patir, remarcable que no baixa res ! les assegurances justes per marcar l'itinerari i anar tranquils. Una grimpada ens deixa al peu de la Punta dels Cavalls.
    Reunió intermitja sota la Punta, anirem caminant a buscar la paret que mira a ponent.
    Ara cal caminar tot resseguint la base de la paret fins a trobar les assegurances....el primer bolt és molt amunt, renopi! caldrà uin pas d'esqueneta? doncs no, quan hi aneu ja veureu perquè, penseu en mentalitat clàssica hehehe.
    Apunt d'iniciar el treballós artificial, què n'és de llarg l'Òscar !
    La tirada és potent, la roca molt bona! els passos obligats, havent de fer lliure entre pas i pas, però molt franc, vaja, una disfrutada; a la meitat es redreça i caldrà esforçar-se amb els pedals, sobretot per sortir i deixar-los, ja que ara continua en escalada lliure. Remarcable un pas en el flanqueig de l'arc de la fissura, molt elegant i que t'has de protegir amb un Camalot. Espectacular i aèria entrada a reunió que et deixa satisfet. La reunió en un còmode rep`là, d'una ferma alzina.
    Curt però intens tercer llarg!  acrobàtic i estètic.

    El Josep es treballa be aquesta tirada i l'encadena tota la part lliure, bravo! pèrò ara li toca el curt, pèrò intens tram de sortida, un artifo espectacular i circens....on caldrà trèure totes les dots d'artificiero clàssic o abusar de bíceps, que no és el nostre cas.
    Una bona cigonya ens ajuda a sortir del desplom.
    Malgrat és curtet, és intens i estic estona sol a la reunió veïent marxarlerntament les cordes...reunió!
    Detall en record del malaguanyat Àngel Casanovas a la segona reunió.

    Tranquil.litat esperant començar la tirada....

    Reunió cimera en un raconada de gran bellesa.
    Ha estat una via prou encertada, la segona tirada és molt bona, molt ben trobada i fa oblidar el poc interès de l'inici. El darrer és divertit i espectacular, llàstima que sigui tant curt.

    Ja som dalt!
    La calor ens ha respectat i fins i tot a la reunió hem passat fresca! ara una baixada relaxada caminant per la canal de la Punta Serreta i cap a casa, no sense aturar-nos a Matadepera a fer la beguda i gaudir amb els records que ens ha deixat aquesta via. A la vora hi ha tres vies mes de l'estil Masó, per si voleu aprofitar el dia. Sant Llorenç del Munt val la pena, la roca pot ser criticada, però el conjunt és un tresor que hem de saber gaudir i preservar. Gràcies als aperturistes per saber trobar línies tan divertides.
    Itinerai i ressenya historiada dels germans Masó.