dimecres, 26 d’agost de 2015

Dome de Neige dels Écrins. Alt Dauphiné.

Barre i Dome de Neige des Écrins ( 4.102 - 4.015.)
Aquest estiu hem celebrat el 45è campament d'estiu de la Unió Excursionista de Sabadell, el meu club de tota la vida; hem tornat al Briançonais, concretament a la Vall de la Clarée. L'ant 1993 i el 1997 vàrem fer estada a Aillefroide i aquest cop ens ha semblat millor canviar d'aires, i la Vall de la Clarée ens ha permès de fer molta activitat sense perdre la possibilitat d'anar als emblemàtics Dome, Barre o Pelvoux. La Barre i el Dome així com la majoria de gegants de la zona ja els tinc fets, però la meva filla Núria no i em sembla que toca tornar-hi: Fem una colla de sis per anar al Dome i quatre faran la Barre.
Sota un persistent plugim fem l'aproximació, aquí dinant al refugi del Glacier Blanc.
Calen dos dies per poder fer cim sense presses, amb el que el dimarts 4 d'agost sortim a mig matí cap a Aillefroide. Aparquem al Pré de Mme. Carle on hi ha l'oficina del Parc Natural. Només començar es posa a ploure, plogim poc intens però que ens farà pujar tapats. Almenys ens estalviem la soleïada, aquest dies als Alps fa una calor intensa mai vista.
El Glacier Blanc....enguany més aviat negre....!
Al refugi del Glacier Blanc ens aturem per dinar, ha deixat de plovisquejar! una constant pujada per la morrena i ja som a la glacera, aquesta està pelada de neu amb el gel antic aflorant...quina pena. La seguim amunt, però es va complicant i l'abandonem un tram per retrobar el camí marcat amb pintura blanca, ens caldrà remuntar pèr una morrena perillosa per inestable.... Retrobem mes endavant la glacera i ens hi posem seguint la traça, ni ens encordem ni ens posem grampons, anem saltant esquerdes, cada cop mes amples!! una vegada al refugi i tot xerrant amb uns companys bascos, ens comenten que el xicot ha caigut a una esquerda al trencar-se un pont de neu!!! renoi!!! sí ja ho díuen que s'ha d'anar encordat per les glaceres ja!

Dinou anys després torno amb la Núria, la meva filla gran.
Arribem a bona hora al refugi, podem instal.lar-nos tranquil.lament i gaudir de les poques estones que la boira ens deixa admirar el nostre objectiu; dónen el sopar a 1/4 de set i ens fan estar a taula a les sis...vaja, però com que ja tenim gana no ens fem pregar. Demà ens despertaran a les tres per esmorzar, apa doncs a atipar-nos que ja se sap que els esmorzars de refugi no són gaire cosa i menys a aquestes hores.
Fem la primera aturada per ganyipar, la fresca de la nit ens ha ajudat a fer metres.
Alló! il se l'heure!! recoi ja són les tres....apa amunt, quina mandra. L'esmorzar és prou bo i abundant per ser en un refugi...el que falla és la gana, però cal esforçar-se ja que tardarem a ganyipar. D'entrada estem prop mes d'una hora preparant tot el material, sóm gairebé dels últims en sortir del refugi per fer la baixada fins la glacera, prou llarga per cert. A peu de glaciar tornem a fer una bona aturada per col.locar grampons, alguns van amb botes molt tobes amb el que els grampons, evidentment de corretges s'han d'anar apretant de tan en tan. Quan aconseguim que tothom funcioni ens posem en marxa, evidentment, els últims.
Impresionants sèracs.....
Sembla que la cosa rutlla, a la llum dels frontals vaig seguint traça, però tot d'una la perdo en un tram de gel antic, fem una mica de marrada i finalment la retrobem;  atrapem una cordada que s'han aturat a encordar-se, nosaltres encara no ho fem, però no tardarem ja que cada cop les esquerdes són més amples. Tot i aturar-nos per l'encordament aquesta colla ja no ens atraparà. Sota el Coll de Temple, la traça es redreça molt, i ja no deixarà de trempar amunt fins dalt de tot. Cal agafar un ritme lent per no cremar-se.
La cordada funciona com un rellotge !
L'albada és espectacular, el cel es tenyeix de rosa així com la neu; aquesta és ben dura, els grampons s'hi claven amb fermesa. Passat el primer tram afluixa el pendent una mica i ens aturem a ganyipar i beure. Tenim al davant l'Antonio i el Joan, que amb els seus fills Kédar i Guillem van a la Barre.
A les envistes del cim i de l'últim graó que haurem de superar.
La traça actual no te res a veure amb la que vaig fer ara fa 19 anys, aleshores fèiem una gran diagonal a l'esquerra fins gairebé tocar l'aresta oest i d'aquí una llarga diagonal per sota la rimaïa de la Barre; enguany la traça puja recta amunt sense fer massa giragonses. Alguna esquerda fa que t'ho miris, però en general la ruta es veu prou segura excepte per l'eterna amenaça dels sèracs que tenim omnipresents sobre nostre...i que algun dia cauran, ben cert.
El pendent afluixa, som sota el mur final, al darrera un mar de muntanyes....
Em sorpren el tram on estem, la neu hi és dura i compacta, no hi ha massa graonades i cal pujar clavant les puntes dels grampons i la punta del piolet...penso per un moment en la trepa que em segueix, però no escolto cap queixa i la corda segueix suaument amunt, són una colla prou valenta. Aviat la neu perd fieresa i té mes graons afluixant el compromís, millor, ara toca però bufar de valent ja que ens enfilem directament a buscar la rimaïa i som a tocar els 4.000. l'alçada es nota.
L'Antonio a la primera tirada del coll Lory, fent via cap a la Barre.
Buff, ja flanquegem, ha estat dura la pujada aquesta, ara ens resta una caminada pràcticament horitzontal a buscar el coll Lory i el Dome, però de lluny ja veig que ens quedarà un petit problema, un mur d'uns 20 m vertical i de gel dur....
Algunes cordades que venen al darrera.
Com ja ho havíem practicat abans de sortir, els faig preparar una baga per a fer un nus Machard i així asseguar-se tot enfilant-se per una corda fixe que els guies han deixat per superar aquest graó. Pujo primer jo i a continuació la resta. El Machard els dóna confiança i amunt sense problemes.
La trepa ben contents al cim, per alguns el seu primer 4.000 !
L'arribada al cim és plaent, com el seu nom indica és arrodonit i amable. Ens felicitem, ha estat una sort poder assolir-lo, ja que les condicions actuals són prou dures i la neu escassa, sobretot a la part de baix on la glacera és una trampa. Estem contents i fem una bona estona de relax, sense fred, a 4.000 metres!!! s'em fa extrany! però aquest temps te això.
Desgrimpant el ressalt final, amb un gel duríssim a l'inici.
Abans no ens adormim tornem avall, amb precaució ens arribem a la corda fixe i ajudant-nos amb el Machard desgrimpem el mur. Ho prefereixo a fer un ràpel, ja que la colla no hi està massa avesada.
La Núria esperant el Sergi...
Amb precaució ens n'anem sortint i aviat tots som altra cop al peu del mur, ganyipada i avall abans no s'estovi massa la neu.
Desgrimpar aquest ressalt et fa anar mes en compte que el pujar.

Tones de gel en equilibri inestable.

Un tram prou dret i amb la neu duríssima al pujar, de baixada s'ha estovat un pel.

Entretingudes esquerdes que s'han d'anar sortejant.

Ja a sota el gran Plateau ens podem relaxar.

Baixem per la glacera ben avall, o pel que en resta....

Abandonem el glaç per continuar pel tarteram, s'agraeix trèures els grampons.

A les envistes del refugi Glacier Blanc on dinarem tot esperant els de la Barre.
En passarem prou via a baixar, sota el Coll de Temple ens tornem a aturar, ben amunt intuïm els companys de la Barre que ara van cap al Dome; la neu s'ha estovat i cal anar amb compte al saltar les esquerdes; un guia ens adelanta i el seguim, el punyetero coneix per on millor passar les esquerdes i ens portarà molt avall per la glacera, fins gairebé tocar el refugi Glacier Blanc. Aquí ens aturem a dinar i esperem els cuatre de la Barre. Farem un bon relax fins no arriben; Ho celebrem plegats amb una cervesa ben fresca quan arriben i baixem ara tots ja cap a l'aparcament del Pré de Mme Carle.
L'any que ve a veure si us animeu a fer l'estiu amb nosaltres!

Molt profitosa ascensió al Dome de Neige a càrrec de Sergi, Gerard, Enric, Bru, Núria i Jo mateix i a la Barre de l'Antonio, Kèdar, Joan i Guillem. Va ser l'inici d'un seguit de cims ben macos a la zona, així com escalades: Gran Galibier, Mont Thabor, Agulla Roja, Mt Chaberton, Tour Germain (Vall estreta) etc. Així com turisme per la vall i els seus rellotges solars, les seves granges, formatgeries... i el millor la companyonia amb tota la colla del Campament.

dijous, 25 de juny de 2015

Havana Club a la Pastereta, un còctel de via.

Pel marcat esperó de l'esquerra, que tanca la placa de la Pastereta, va la nostra tria.
Aquest dimarts, vigilia de Sant Joan tenim festa i amb el Toni volem aprofitar el matí, fa calor, però a l'ombra pensem que estàrem be amb el que ens posem com a objectiu la via Havana Club, una via oberta el 2002 per J i F Escofet, R. Bèdmart i Isabel Notivoli; Són 230 metres de via si volem enfilar-nos dalt de la Pastereta i sobretot si no ens volem perdre la magnífica quarta tirada. Tenim a sobre amenaça de tempestes, cosa darrerament prou habitual, amb el que quedem d'hora per anar a fer un mos al Muntanya abans d'enfilar cap amunt; avui no trobem cap conegut, és dia feiner...
El Toni sortint del tram vertical una vegada superat el tram de 6a.
Suem la cansalada tot fent l'habitual camí des d'on hem deixat el cotxe, a l'hípica de Collbató. No fa massa calor, però a la pendent s'hi afageix una humitat molt alta que ens deixa amarats.
Avui torno a començar jo, que la segona li reservo al Toni, que està més fort!   comença amb una grimpada o be directa per una placa, jo trio per la grimpada; la primera assegurança és força amunt, però ja duc els Àliens.....una bona fisura me n'admet dos abans d'encintar el primer bolt. Aquí l'escalada esdevé vertical i de presa petita però bona, el pas clau un flanqueig a l'esquerra que no llegeixo be i que m'obliga a fer un A-0...llàstima, passat aquesta xapa la dificultat decreix, però la roca també...! m'enduc una bona llastra amb la ma esquerra que per sort puc aguantar i llençar lluny, buff. superats uns metres trencats surto a un llom senzill que per la dreta dóna sensació de tenir la roca mes sana i per allà que m'enfilo, és senzill, però millor no badar que el darrer punt d'assegurança és a uns bons deu metres. La reunió a la paret del davant.
La potent placa de la segona tirada que nosaltres farem en A-O

El Toni, recuperant la tirada, entra directa, i comenta que és finot, finot, amés t'enganxa en fred. Ja a la reunió es mira el que ens espera, es veu molt ben assegurat, però no pas per anar de cinta a cinta, cal escalar! Ja d'entrada tiba fort amb un bon desplom i bones mans, però no prou pel nostre nivell, amb el que anem de cinta a cinta tot reposant i analitzant la continuació...és frustrant no tenir el grau per gaudir,  però és el que hi ha.... A mig tram un allunyament fa esmolar els dits i la concentració, com diu el Toni, no és difícil, però amb els braços abutifarrats de tant tibar de cinta, tot es veu dur.
Apunt d'entrar a la segona reunió.
Per entrar a la segona reunió cal anar a l'esquerra al costat d'una Sabina. És el meu torn, arribo ben inflat i és que de segon, tibo de valent als primers passos i ho pago més amunt hahaha em queden els dits de mantega arghhhh! Haig de descansar una estona abans no encaro la tercera tirada: a l'esquerra un diedre que es va tancant fins a quedar un muret, al mig un pitó i un bolt protegint la sortida. Aquesta sortida em costarà prou....ho intento en diedre, del dret, del revés i al final tibo de cinta i aconsegueixo engrapar una bona ma que em permet sortir de la piscina....sembla que si es va per l'esquerra surt mes natural i senzill, però el bolt és on és...aquí s'acaba, ja que la resta és vigilar de no arrossegar cap roc avall enmig d'un bosquet que després et porta a una canal terrosa per la que baixo a buscar l'imponent placa de la quarta tirada.
Magnífica placa de la quarta tirada, que per si sola ja paga la pena venir.

Sort que el sól és ben eixut ja que el començament d'aquesta tirada és sobre terra i comença llisot, unes bones mans aviat ajuden a la progressió, que és ben vertical i amb les xapes allunyades, sense però, fer patir; quina roca! és una disfrutada escalar aquest tram i per si sol ja justifica haver pujat fins aquí. Els mes "friquis" millor que es quedin a la segona reunió, ja que la resta és grimpar i excursionisme vertical que potser no els omplirà, a nosaltres, que som uns "clàssics" per dir-ho d'alguna manera, ja fem el fet.
Fent els darrers metres per entrar al carener de La Pastereta.
La cinquena tirada és això, una grimpada per terreny trencat i brut, on trepitjo mes terra que roca, ai làs! però té la seva gràcia hehehe; per poc, arribo a unes bones Alzines esgotant els seixanta metres de corda, sinò sempre es pot sortir a l'ensamble. El Toni farà l'arribada a cim, un tram trencat i un darrer mur de roca compacta i bona, completament net i que fa disfrutar els darrers metres.
Reunió cimera d'una Sabina.
Doncs és ben maco aquest darrer tram, el Toni el tinc assegut a la carena i ara ens toca baixar, em va donant corda mentre estudio a banda i banda d'on rapelarem, finalment veig una instalació que és de còmode accés i que resulta ser la de la Barcelonets; ens apuntem al pot de registre i preparem el ràpel.
Pot de registre de la via Barcelonets pèr la que rapelarem.
Espectacular primer ràpel pel desplom de la Barcelonets i un segon amb corda simple ens deixen a terra, tan sols queda desgrimpar el sòcol de la cara est de la Pastereta i enfilar el camí de retorn.
Ressenya gràcies a l'extinta pàgina El Balcó de la Lluna (J.M. Dalmau.)

Tot baixant comentem que la via ens ha deixat un regust agredolç...vaja com un Mojito o un Daikiri....estem per una banda satisfets d'haver-la assolit, però no de l'estil...massa engrapada de cinta, però és el que té ser uns escaladors sense grau i de grau el Rom en té i molt i ens ha deixat ressaca hahaha. Tanmateix la primera tirada i la quarta són molt recomanables, la tercera també llàstima que s'acaba massa aviat...la resta Alpinisme de secà, una via poc homogènea i que no satisfà del tot ni els molt potents ni els clàssics. Equipament perfecte, ara no oblideu Àliens i o Tascons per sobretot la primera tirada. La via es pot rapelar des de la segona reunió, però preveïeu bagues i maillons ja que no hi ha anelles, si tireu mes amunt aleshores si no es vol fer cim es pot baixar pel bosquet a buscar els ràpels de la Vilmanbar.

dimecres, 10 de juny de 2015

Reincidim a la Codolosa: Alimera, Reincidents i Via de les Cabres.

La Paret de la Codolosa, un bon recurs per una tarda.
Ara fa una mica mes de quinze dies, el divendres 22 de maig, quedem amb el Toni; no tenim massa clar on anar i després de fer un cafè amb gel a Collbató decidim anar a la Codolosa, jo fa mes d'un any que no hi vaig i mira per on em fa gràcia i tot! Aproximació pràcticament nul.la, deixem el cotxe al carrer Graus i per la rampa encimentada cap al camí de la drecera de Fra Garí que deixem aviat on un pal indica cap a la Cova de les Arnes...
Segona tirada de l'Alimera, divertida i amb bona roca.
Anem d'hora i el sol encara senyoreja la paret, decidim doncs anar el mes a la dreta possible ja que així l'ombra ens atraparà abans. La via escolida és l'Alimera, de les primeres que s'hi van obrir després de les pioneres: Último Mohicano, Lloveras-Martín i Reincidents; Em sorpren la qualitat de la roca i les assegurances força espaïades, el que et fa disfrutar concentradet de l'escalada, que esdevé plaent.
Al ressalt abans de reunió.
És el torn del Toni, sortida trempada amb roca a controlar, per anar jugant per un esperó que es ressegueix fins sota un desplom al que ens hi enfilem entrant-hi per la seva dreta en un pas de mirar-t'ho a causa de la precarietat de la roca en aquest topant. Continuo per un tercer llarg brutot i desagradable i que millor no fer... Després de rapelar i ja que la tenim al costat, ens posem a la Reincidents que tots dos coneixem prou be.
Pont de roca i Tricam, recursos al segon llarg de l'Alimera i primer llarg de la Reincidents.

S'hi posa el Toni, imponent primera tirada, vertical i amb grans blocs, ben protegida amb dos espits; d'aquí perd tota verticalitat per anar enfilant diferents esperons tot esquivant la vegetació, net, i que amanim a discreció.
Primera reunió de la Reincidents.
La segona tirada és tot divertida, una petita xemeneïa per començar, amb una placa inicial de roca cantalluda i franca on pots assegurar-t'he en un merlet abans del primer espit. A continuació cal anar navegant buscant el millor pas, actualment algú s'ha entretingut a equipar força ponts de roca, el que fa més ràpida la tirada, quan el mur es redreça ens caldrà tirar-nos a la dreta a buscar la timba....aquí és on trobarem la segona i darrera expansió. Aquest tram és espectacular, molt ben trobat. Continuo ara per terreny costrós i trencat fins a una feixa on en un muret d'aspecte delicat hi ha un pitó, abans dos, i s'hi fèia reunió...com que anem amb seixantes supero l'esperó fent reunió amb la corda exhaurida en uns arbusts.
Divertida xemeneïa de la segona tirada.

Encarant la magnífica placa, al capdamunt ens desviem a la dreta sobre l'esperó.

Segon llarg de la via de les Cabres
Una vegada dalt anem a buscar el ràpel de l'Alimera del que ens situem a la primera reunió de la via de els Cabres; després de recuperar la corda que se'ns ha encallat, decidim fer aquesta via per acabar la tarda. Quina tirada més maca, exigent i tècnica, amb molt bona roca. La segona part tot i tenir pitjor aspecte és prou entretinguda i maca també.


Ressenyes

  • Escalatroncs
  • Germans Masó i
  • Sisbemesanapren
  • Ha estat una tarda ben aprofitada i un retorn agraït a La Codolosa, un bon racó per escalar quan estàs mandrós i on aquestes vies mes antigues donen molt joc. El fet d'estar completament sols potser va contribuir a que m'ho passés tan be. Eviteu aquesta paret els caps de setmana si us agrada el silenci i la tranquil.litat.

    dimecres, 3 de juny de 2015

    Cosmos a la Paret del Pessó. Congost de Collegats.

    El bloc desprès i el sostre ataronjat fan que no sigui difícil localitzar el peu de via.
    Aquest diumenge hem quedat amb el Josep d'anar a Collegats, ara fa molt de temps que no m'hi acosto i em fa il.lusió, la matinada que ens tocarà fer és l'únic punt negatiu...però res, a un quart de set ja som fent via cap a la Pobla. Avui es preveuen tempestes a la tarda amb el que no ens hi podrem relaxar gaire si no volem sucar. Esmorzem a l'Hotel "El Lago" de Terradets poc després de l'estació de Cellers; ja ben satisfets anem cap a La Pobla i direcció Sort. Quan trobem el primer túnel, just sortir-ne veurem un petit aparcament a l'esquerra on hi caben uns tres o quatre vehicles.
    Al curiós primer llarg en visió cenital.
    L'aproximació és curta, de l'aparcament surt un corriol en direcció sud i ascendent, en uns cinc minuts passarem sota el sostre vermellós característic, aleshores l'haurem de superar per trobar un corriol mig perdut que s'acosta al bloc del que comença la via, curiós, curiós.
    El canvi de vessant és clau...el Josep després de passar i enfilant la sortida.

    Avui comença el Josep, ell ja l'ha feta i sap el perquè ho fa...punyetero! Però la veritat que no m'hagués fet res començar, tot i l'aspecte terrós de la paret, aquesta es comporta prou hehehe el flanqueig fins al pont de roca és franc, però millor no patinar, d'aquí és delicat el canvi de placa...cal mirar-s'ho. Una vegada situats les properes assegurances i la roca que és bona fan que es vagi progressant prou be; fins i tot disfrutar amb algun pas atlètic tot divertit.
    Curiós pedestal de sortida, és sòlid sí, malgrat l'aspecte.
    El Josep es va enfilant decidit, però amb molta precaució, que costa acostumar-te a la roca. El petit bony per on s'enfila sembla que s'hagi d'esmicolar, però no! és prou sòlid.
    Xemeneïa d'inici de la segona tirada i suant al tram desplomat.

    És el meu torn, he pujat sense pressa, se el que m'espera...d'entrada un ramonage molt estètic i senzill, d'aquí surts a un replà, cal anar totalment a l'esquerra a buscar l'esperó: xapo el primer bolt, però per sortir-ne és una tibada de braços sense peus...vaja que ho probo diverses vegades i abans de cremar-me posos una baga pel peu i faig un pas d'estrep improvisat...avui no els he agafat refiant-me de que seria A-0....sí, però amb braços de Popeye!!! i així és com em van quedar després de fer la tirada, renoi com tira enrrera! en el meu estat actual prou vaig fer d'anar d'assegurança a assegurança i respirar entremig buffffff curiós el flanqueig final i l'entrada a reunió.
    De la reunió estant, el Josep emergint del desplom i entrant al diedre.

    El Josep puja, mentre l'asseguro assegut a la reunió m'eixugo la suada que he fet! llàstima de no estar prou fort, ja que hi ha canto. En passa prou via, és un crack!
    Tercera tirada, entretinguda, però ja no tan fiera...

    Contents d'haver superat les selectives dues primeres tirades, ara continua el Josep amb el tercer llarg, que és molt estètic, un constant flanqueig a l'esquerra amb una escalada relaxada pel que portàvem fet.
    Marrant l'entrada a la quarta reunió.
    El quart llarg va a buscar un mur amb una placa prou dreta, sembla més senzilla, però hi ha foça terra i renoi, que li haig de tibar de cinta a l'inici...després continua per una canal bruta, bruta, al capdamunt no veig que haig d'anar a l'esquerra i em trobo a sota la xemeneïa del següent llarg...coi, on és la reunió...ressegueixo la base de la paret i la trobo; quan arriba el Josep el faig quedar sota la xemeneïa i muntem reunió d'uns boixos allà mateix.
    Superant la xemeneïa del cinquè llarg i al tram exposat de sortida.

    Cinquena tirada, surt el Josep per la xemeneïa, la motxilla li farà prou nosa, però passa, aleshores cal buscar-se la vida, pot llaçar un arbret i decantant-se a la dreta posar un Àlien que protegeix el pas exposat on abans hi havia un clau. No és difícil però millor no caure.
    Entrant a la sisena reunió ja amb bon ambient.

    El sisè llarg ens costa de trobar, estem en un replà sota la paret i cal anar a buscar un diedre a la dreta, pero ens confonen unes traces de camí que van a revoltar l'esperó...no veig res i finalment analitzo la ressenya i torno enrera, ha de ser al diedre, i efectivament quan m'hi acosto veig un parell de pitons. Em caldrà penjar-m'hi i estudiar la continuació. Quins moïments mes estètics! superada la placa continuo per una canal força vegetada pewrò amb bona roca fins la reunió.
    Relaxada setena tirada, un seguit de ressalts tranquils.

    Anem enlairant-nos, continua el Josep, és la setena, i per mi la mes relaxada de totes, un seguit de plaques amb rebots molt ben assegurats, plaent i tranquil.
    Al tram d'adherència del vuitè llarg i content després de superar-lo.

    La vuitena surt cap a l'esquerra per plaques fines que va enllaçant, la darrera em fa mirar-m'ho, vaja amb la levitació que vaig fer hehehe el forat bo el vaig gastar per posar-hi un Àlien.
    El penúltim llarg ens regala uns diedres que tels has de treballar, bonica, bonica.

    Quan ja comencem a tenir els peus cansats i les piles en reserva, arriba la cirereta del pastís, una tirada de diedres enllaçats que fan mes por que gràcia...renoi! que ja tenim ganes d'acabar....però la fieresa de l'aspecte no es confirma i el Josep qualificarà aquesta tirada com la millor després dels dos primers, sinó la millor.
    Al pas de sortida d'aquesta magnífica tirada.

    El mur ataronjat de sortida té premi en forma de Sabina, si no les fas servir el grau puja força mes...amb les ganes d'acabar que tenia ni m'ho vaig mirar, directe al tronc hahaha.
    Això s'acaba! 10è llarg;  la tempesta ens amenaça.

    El darrer llarg és relaxat amb un diedre i un bombet amb sabina de sortida, la reuinió ben còmoda com totes. M'hi assec i recupero el Josep, això s'ha acabat, sort ja que la tempesta s'intueix al fons i ens resta el descens.
    Replà somital del que s'en surt  vorejant el muret tot caminant.
    De la reunió cimera cal grimpar-caminar revoltant un muret i ja som al cim. Tots dos reunits aplegem el material i ens preparem per la baixada: cal caminar una mica remuntant el pendent fins trobar un corriol, el seguirem direcció sud i a les envistes d'un esperó de roca, com una proa, marcat per una fita, el seguirem; sembla que ens anem al buit, però a mesura que t'acostes les fites t'indiquen cap on anar. Les cadenes són gruixudes, les han renovat de la última vegada, fa gairebé vuit anys que no venia. Entre cordes i graons ràpidament som al camí al peu de la torre elèctrica. Al camí ens comença a ploure i ens dóna temps encara d'arribar al cotxe per espetegar una bona tempesta...em estat de sort!
    Mes que contents !

    Itinerari aproximat i exacta ressenya del Luychi (Ona Climb)


    Una via recomanable, divertida per la varietat de passos: desploms, plaques, xemeneïa, diedres....molt ben assegurada i amb possibilitats d'acompletar si un ho necessita. Inconvenients, poc ambient de paret, molt discontínua, amb feixetes que trenquen la continuïtat. Reunions còmodes. Recomanable un estrep si no porteu el 6b assolit.