dimecres, 18 febrer de 2015

Morro Pla, via Maite Montilla Vílchez i la Sense Nom, aresta Brucs.

Entre Frares i Agulles ha estat avui la gresca...

Aquest cap de setmana he treballat amb el que haig d'aprofitar el dilluns, truco al Joan i de seguida ens entenem! tenim diferents propostes i la del Joan em sembla be: fer força metres tot pujant Cajoleta, Plecs i Montgròs per acabar dalt la Roca Plana... després d'esmorzar al Muntanya anem a l'aparcament Nubiola i comencem a caminar...Jaume has mirat el tema regulacions? em diu el Joan...no però ara ho miro, renoi la regulació per nidificació comença just avui....be, girem cua i a per la meva proposta:  Ecos el Dit Xic i el Ditet on tinc unes vies dels germans Masó per conèixer. Sortosament tenim tot el dia i encara és bona hora.
El Morro Pla, aquí sí que el nom fa a la cosa, quin ull els que la van batejar!
Tornem-hi, ara deixem el cotxe a Can Massana i cap al Pas de la Portella, refugi Vicenç Barbé i abans de la Miranda del Pas del Príncep a buscar els Ditets; una bona caminada però que s'ho val. Amb una mica de mosqueig ja ens adonem que les vies que he triat són a l'ombra...som al davant de l'aresta Brucs del Dit, a aquesta sí que li toca el sol hahaha però no és el que pesàvem per avui, quin cangueli, quina por. Però encara no està tot perdut el Joan no ha fet el Morro Pla i allà hi conec la Maite Montilla que és molt maca, ja l'he fet dos cops.
El Joan treballant fort a la segona tirada, 6a+, cada cop més finet ai las!

Ens caldrà remuntar tota l'alta ruta de Frares per anar a buscar el Morro Pla, potser escalar no escalarem molt, pero caminar!! El peu de via el localitzem facilment: deixem enrrera una magnífica Pinassa de tres branques i arribem a una especia d'era, a l'esquerra un corriol ens ressegueix la base de l'agulla, primer trobem la Directa de los Gonzàlez i ben be a l'altra banda la nostra, veurem dos espits seguidets. Avui començo jo;   com sempre aquests peus d'agulla són delicats, però sense patir. superat el segon espit, que mostra ja el pas dels anys i es veu la camisa mig fora, ve un tram d'uns sis o set metres on cal anar a l'esquerra tot buscant la millor roca fins al següent espit que inicialment no es veu. d'aquí recta amunt a buscar una fisura on un pont de roca molt deteriorat ens marca que hem de començar a flanquejar a l'esquerra. Aquí hi entra molt be un Àlien que dóna molta més confiança. Un pitó ben maco ens marca que hem d'enfilar recta amunt per un tram vertical i espectacular marcat per un altre espit. Faig reunió en una escletxa d'uns blocs, la sabina és com molt esquifida.
Començant el flanqueig, travesia aèria, espectacular per arribar a una reunió penjada.
Ara li toca al Joan el llarg estrella, un mur vertical i tècnic on per arribar a la primera assegurança ja cal fer una bona grimpada. És molt finot però ben assegurat i en A-0 surt, A-1 segons la resenya; a mesura que guanya alçada la roca millora en preses i és per disfrutar. El flanqueig també és divertit, d'entrada del primer pitó no es veu el segon, sort que la roca és molt bona. Tanmateix amb Àliens també es podria protegir. La reunió és sota un mur vertical però curt, llàstima.
Deixant enrrera el tram vertical de la tercera tirada, amb un pas punyetero.
La reunió és ben airosa, penjada i incòmoda, amb el que marxo aviat cap amunt, bona roca, verticalitat i bona presa, una disfrutada, llàstima que és curt! costa sortir de la vertical, les preses són escadusseres i no et veus els peus, una vegada fet el pas ja s'acaba i caminant a buscar un espit que es pot complementar amb un Parabolt llunyà. Per baixar al Nord-oest trobem una instal.lació amb dues anelles que ens deixarà al peu del Pi de les Tres branques que hem vist abans, a peu mateix de camí, atenció si hi passa gent ja que sol ser molt frequentat.
A peu de ràpel, admirant les Agulles que fan frontera amb Frares.
Estem contents, al final ens en hem sortit, semblava que avui no escalariem hahaha, però ens hem quedat amb ganes de mes i ja que som aquí li comento al Joan d'anar a la Sense nom que jo no he fet, és difícil enganyar a algú per anar-hi, tothom l'ha fet ja. El Joan fa moltíssims anys però li sembla be i cap allà que anem.
Perfil de la Sensenom,  una distreta aresta Brucs.
No costa gaire d'identificar la base de l'agulla: una rampa immensa al peu de la Canal Ampla, que sembla que demani ser pujada...no sabem si està equipada amb el que agafem tot el que portem, ja se sap com les gasten aquestes rampes desequipades. El perfil de l'agulla ja mostra que sí, és ajaguda, però té alguns trams on es redreça i pensem que serà a pel...
Arrampada primera tirada i l'única assegurança que hi trobarem.

Ara li toca començar al Joan, de lluny li comento que aquella roca tan gran que es veu serà bona per llacar-hi un merlet i cap allà que va, i no cal hi troba un burí, plaqueta recuperable i cap amunt.
Traïent el cap per on redreça el segon llarg i al pas clau de la tercera tirada.

La primera reunió és sota el primer redreçament, surto, no massa lluny un burí i una mica mes endavant un altre, renoi quin èxit! la roca és bona, però a mitja tirada empitjora per tornar a ser esplèndida arribant a la reunió. Fem totes les tirades, les dues primeres potser s'hauríen pogut enllaçar. Ara hi torna el Joan, comença dret per ajeure's, camina i encara el bolet cimer, aquí és on hi ha el pas clau, un IV superior ben protegit per un bolt, però que cal abastar, és amunt i és finot. D'aquí una grimpada caminada fins el cim.
El "Pas" de la via,no tan senzill com sembla.

Al cim amb tota la Canal Ampla al darrera.
Ja som dalt! no és una escalada difícil, és senzilla i divertida, però em feia il.lusió després de tants anys de tenir-la pendent, la visió que hi tinc de la resta d'agulles és nova per mí, i em permet adonar-me del perquè del nom del Morro Plà, des d'aquí és evident!
Bonic ràpel pel vessant Nord que ens deixa unes vistes sorprenents sobre la muralla de Frares amb el Bisbe que treu el nas.


Hem oblidat la fotocim i fem la fotopeu d'agulla.


Ressenyes que trobarem a la desapareguda OnaClimb i a

  • Col.leccionista de Vies
  • La Maite Montilla Vílchez una via prou interessant que ens descubreix un vessant del Morro Pla que quedava per descobrir, després de la Directa de los Gonzàlez més al Nord i la Normal. De dificultat moderada però que et fa escalar i que si encadenes el segon llarg et deixa més que satisfet, jo encara no ho he aconseguit, avui ha sortit amb un sol A-0 i ja és la tercera vegada! L'aresta Brucs de la Sense Nom és tot un clàssic que em faltava, senzilla, arrampada, però amb alguns trams picantons, ben equipada i amb moltes possibilitats d'autoprotecció si t'hi vols entretenir o fer pràctiques. Ideal per practicar via llarga i autoprotecció.

    dilluns, 9 febrer de 2015

    Barcelonets a la Pastereta est, una raconada "calenta".

    Gaudint de la verticalitat i del magnífic comglomerat de la primera tirada.

    Després d'uns dies sense poder sortir, tinc les "iaies" delicades, aquesta setmana no pintava massa be....dijous la nevada ho deixa tot ben enblanquinat i fot un fred que pela! però el Toni em truca: torna de viatge dissabte nit i té ganes d'escalar; amés diumenge és el seu anniversari. No massa d'hora pel que acostuma fem cap al Muntanya a esmorzar i decidir on la farem petar, jo m'apunto a on digui i surt la paraula Barcelonets a la Pastereta, ja l'hem
    feta
    però fa força anys, tant com set, i cap allà que anem.
    Una vegada dalt cal flanquejar a la dreta, senzill, però amb ambient.
    Aparquem al costat de la hípica i comencem a caminar cap al Serrat d'en Muntaner, caminada ara més llarga, però tranquil.la i que permet encarar la pujada ja calents, malgrat la prohibició alguns no ho volen entendre i al capdamunt del camí hi trobem al pujar un cotxe i al baixar un Tot terreny dels Mossos, quina barra! Una vegada a la vertical de la Pastereta cal fer cap a la dreta, hi trobarem fites, per anar a petar al vessant solei; per assolir el peu de via ens caldrà grimpar un tros que ara és equipat amb una cordeta, cordeta de la que millor no us en fieu gaire ja que s'aguanta d'una anella prou dèbil...
    Entrant al desplom del tercer llarg i iniciant l'artificial.

    La via comença en una pilastra vertical on fàcilment identificarem la fila de xapes; a l'esquerra la via Pacho Hidalgo, també molt interessant com la del diedre del Joan Asín, la Petit Four. Avui s'ha demanat començar el Toni, que l'anterior vegada ho vaig fer jo, d'entrada sobta la verticalitat, però la roca és abrasiva i cantelluda, els bolts, abundants, són però a on cal, has d'escalar, et fan fer el pas i aleshores xapes còmodament. A mesura que t'enfiles la dificultat baixa, al capdamunt la via es desvia a la dreta en un flanqueig ascendent que finalment es converteix en una travessia horitzontal fins la reunió, cada cop més fàcil.
    En plena feina, no ho sembla però desploma molt i en travessa....

    És el meu torn, no recordo res d'aquest llarg, avantatges de fer-se gran hahaha i de fer mes de set anys que la vam fer! comença per un tram trencat també en diagonal ascendent a la dreta, roca cantelluda però trencada, aneu amb compte d'on tibeu. Trobes un bolt abans d'enfilar-te sota un mur vertical i d'ell fàcilment engrapes el següent, el "tema" és en el següent pas...6a li marca la ressenya i a fè que ho és, encara no estic per aquestes apretades, sobretot el cap....aconsegueixo passar la cinta i m'hi penjo, la continuació no afluixa però, i cal escalar. Lleguint la roca em cal desviar-me a l'esquerra deixant la línia de bolts a la dreta per tornar poc després a la vertical, amb els braços com butifarrons, descanso penjat de la cinta assegurant l'entrada a la reunió, que és senzilla però queda lluny. D'aquesta tirada no tenim imatges ja que queda amagada de la reunió i amés el Toni no dúia càmara.
    A la reunió cimera hi venta i hi fa força fred, el Toni garratibat!
    Ja som al darrer llarg, comença ajagut amb roca d'escàndol, per posar-se sota el desplom, també molt ben assegurat. El primer pas d'estrep és espectacular, quedes ben penjat i la dificultat està en que no va recta amunt sinó que flanqueja, des d'abaix no ho sembla! Tanmateix el Toni se'n surt molt be i jo amb l'ajuda del Fi-Fi en passo força via. El que té gràcia és l'entrada a reunió, on la roca és trencada per a les mans i els peus escadussers...costa sortir-ne, tan de primer com de segon ! Es pot baixar en dos ràpels, el primer amb doble corda de seixanta fins la primera reunió i el darrer amb corda simple de 60 arriba ben just, nosaltres n'hem fet tres ja que no recordàvem com es baixava.

    Ressenyes de l'amic


  • Joan Prunera i de la desapareguda Ona Climb.
  • La Pastereta és un racó ideal, a l'hivern el seu vessant est ens permetrà escalar fins els dies més freds si no bufa massa el vent. a l'estiu el vessant oest és ideal. Vies per a tots els gustos i amb roca immillorable. La Barcelonets és una via de caire esportiu oberta el 2006 per J. Moragas, F. Garcia i R. Barceló. Molt ben assegurada, tot i que al tenir flanquejos caldrà vigilar si hi duem gent que comença, i l'artificial sense ser difícil, demana tècnica.

    dilluns, 26 gener de 2015

    Gep Llarg, Daniel a la Miranda de les Bohigues i la Bitlla, aresta brucs, disfrutant a Agulles !

    Agulles! de dreta a esquerra: Miranda de les Bohigues, Mirador de la Miranda, La Boteruda, El Gep Llarg, Els Merlets i senyorejant l'agulla del Capdamunt.
    Aquest dissabte toca portar el Joaquin a escalar a Montserrat, és d'Alacant i fa bàsicament esportiva amb el que desconeix completament el que s'hi dóna a Montserrat, dubto de a on portar-lo, ho comento amb el Toni, que ens acompanyarà, i malgrat l'amenaça del vent em recomana que anem a Agulles; així ho fem i després de matinar força si pensem en mentalitat d'escalador esportiu...fem cap al bar a acabar de decidir-nos davant un bon entrepà i el corresponent cafetó, que no falti!
    Primers passos Montserratins pel Joaquin al Gep Llarg.
    Deu n'hi do el vent que fa i hem de canviar d'agulla per buscar-ne de mes arrecerada i la millor és el Gep llarg que queda amagada entre les seves veïnes, a l'aresta Burcs hi ha una cordada amb el que ens posem a la de la seva esquerra. Anant tres avui el Toni anirà sempre de primer, el Joaquín no té massa adquirit el tema de les reunions i així es podrà concentrar en escalar tan sols i disfrutar el paisatge, jo aprofito per fer-li un bon recull de fotos.
    Entrant al cim de l'agulla.
    Ja som dalt el Gep Llarg, tenim ganes de mes i ara fem cap a la Miranda de les Boigues, hi ha una cordada a l'aresta brucs amb el que anem a la dreta a la via Daniel;
    Satisfet després de la seva primera agulla Montserratina.

    Iniciant el flanqueig de la Daniel a La Miranda.
    El peu de via de la Daniel és còmode i l'inici senzill però en flanqueig, el Joaquín ja s'ho mira, ja se sap que això de flanquejar no agrada massa...la roca és bona llevat d'alguna llastreta i les assegurances ben posades, vaja ideal per disfrutar-hi.
    Al segon llarg on ja s'adona de la peculiaritat de l'escalada Montserratina.
    A la segona tirada la paret trempa i aquí ja s'escala oi Joaquín? sobretotr arribant a la segona reunió on hi ha un pas finot, finot, les ressenyes díuen Vè, però per a nosaltres un bon Vè+.
    Agulles és IMPRESSIONANT !

    Foto-bateig Montserratí.
    La tercera tirada és menys mantinguda però té una estètica de gran bellesa, aquí ja s'olora aire i el Joaquín ens cometa que ha "vibrat", no està acostumat a tenir tant d'aire sota els peus. Tardem a baixar, cal assaborir aquest paisatge; el descens el fem per una rosta canal en direcció a la Canal del Cirerer, passem per sota el Dàtil i continuem per un corriol que flanqueja la base de les agulle spassant per l'avenc dels Pouetons on el Jordi Coma i copmpanys són dins, ens els hem trobat a l'aparcament. Del Refugi Vicenç Barbé cap al coll de les Portelles i a Can Massana d'on fem cap al Bar Granada on trobem la resta de colla que eren al Timbaler fent la Francesc Sardans i la Josep Nieto. Amb unes Alambres i uns xips al davant arreglem el mon. Ha estat un estimulant "bateig" pel Joaquin que s'ho ha pssat molt be, ja el tenim enverinat, llàstima que visqui tant lluny.
    La Bitlla és avui l'objectiu.
    Diumenge em toca guardia, amb el que dilluns tinc festa, quedo amb el Jordi per fer una escaladeta que tinc pendent de l'any passat, la Bitlla: una tarda hi vam anar amb el Josep i quan arribem m'adono que m'he deixat els gats ! encara vaig intentar-ho amb esportives de córrer i vam fer fins el primer llarg, restant la segona tirada per fer. Avui ha de ser el dia, fa fred però fa sol, el vent és suau. Quan arribem a Can Massana m'adono que m'he deixat la corda?! com pot ser? això de treballar tant no és bo! nop m'ho penso, Jordi, puja que l'anem a buscar.
    Al peu de l'aresta Brucs.
    Aquesta agulla sembla que la tingui maleïda, mentre tornem el cel s'ha entrenyinat i a estones s'ennuvola...però avui ha de ser el dia, amunt! fa fresca, però el sol a estones torna a lluir. Ens arrivem al refugi d'on agafem el camí a l'avenc dels Pouetons, abans d'arribar-hi un caminoi s'enfila recta amunt, la Bitlla s'entreveu entre els arbres.
    Fantàstica placa de la primera tirada.

    Com que el primer llarg ja l'he fet, avui el Jordi es demana començar, s'està prou be, ara toca el sol i no fa vent, ole! ja tocava una mica de sort. Amb calma i concentració, no és difícil però la primera assegurança és força amunt, just abans d'una balmeta, és un espit rovellat que es mimetitza i no el veus fins que hi ets aprop. Una llastra desenganxada permet assegurar la continuació, que es posa dreta, un Camalot de l'1 i mes amunt un àlien, ara ja abans d'entrar a reunió trobarem l'altre espit.
    Ja a la reunió.
    Un flanqueig a la dreta i ja s'entra a la reunió que és amagada per una Alzina que permet reforçar-la. El Jordi m'avisa que ja puc pujar. Disfruto, la roca és calenteta i cantelluda, els gats arrapen amb ganes, quina diferència de quan vaig pujar amb les Brooks!
    El Jordi desequipant el diedre del segon llarg.
    És el meu torn, agafo tot el material i m'enfilo pel diedre, e spot protegir molt be, jo llaço una branca d'Alzina només sortir i amunt! a mig diedre col.loco el Càmalot del 2 i més amunt en uns forats de pitonatge un Àlien, m'ha quedat el tram hiper segur! ara em toca flanquejar a l'esquerra ja al capdamunt del diedre, quan aquest es tanca. Un replà amable em rep, be, anem be, i encara anem millor, un altre forat de pitonatge ideal per un altre Àlien. Una rampeta de còdols amables em porta fins la fisura on haig de trobar el Pitó i dic el Pitó, perquè és l'únic de la via hahaha.
    Traïent el nas del muret i emergint-ne.

    Aquí la cosa es posa dreta, però hi ha bones preses i uns merlets d'escàndol, llaço un que és a la vertical del pitó i ja em decanto a la dreta, tinc a la vista un burí rovellat, és el pas clau de la via, cal fer una apretadeta i un pas d'adherència amb el peu per abastar-lo; ja és meu! ja més tranquil, el que fa el "coco" perquè no se si aquesta xinxeta m'aguantaria en cas de sacar....però el fet de tenir-hi la corda passada em relaxa, són un cagat i ara més després de l'aturada per l'espatlla !
    Reunió atrotinada, quants anys tindrà?
    Busco bones mans, els peus són més escadussers i cap amunt i desseguida flanquejo a l'esquerra entrant en un terreny mes ajagut i amb bones preses, això ja ho tinc! un parell de metres i reunió, i quina reunió, d'època. Bloquejo el triangle i aprofito la munió de burins per lligar-m'hi també. Li tenia respecte a aquesta tirada i sobretot ara després de tan de temps sense escalar, però he disfrutat! potser ho he híper-equipat, però així també he fet pràctiques hehe. Gràcies Jordi per acompanyar-me.
    Divertit i senzill darrer tram fins al cim.
    El Jordi puja sense problemes, només els que li dónen els molts trastos que he col.locat hahaha! i ara continua pels darrers metres fins al cim de l'agulla. La intenció inicial era de rapelar cap a la Bola i fer també la normal, però la badada de la corda ens ha destrempat i fet perdre una hora...amés el Jordi ha deixat les botes a peu de via amb el que la rapelarem.
    Dalt la Bitlla, per fí !
    Estic content, la lesió sembla que l'estic oblidant mica en mica, avui aquesta tirada ha estat un exàmen per mí, pel meu coco...i penso que l'he superat molt be! Em faig un tip de fotografiar les Agulles des d'aquesta nova perspectiva; mentre ens regalem amb la vista, el cel es va tapant i el vent apreta, ens caldrà baixar sino volem començar a petar de dents.
    Pot amb la llibreta registre.

    Desgrimpem cap a la segona reunió.

    Rapelem la via, ja que les sabates del Jordi s'han quedat al peu de l'agulla.



    Ressenyes de:
  • Districte de les Bruixes
  • ,
  • el Col.leccionista de vies
  • i El Balcó de la Lluna.

    El dia s'ha acabat espatllant però la Bitlla al Sac!
    La regió d'Agulles és un paradís de l'escalada; per molt que hi vagi mai me les sabré totes ni les acabaré pas pujant totes...Agulles té màgia, la seva escalada sense ser difícil té l'afegitó sovint de l'exposició, de la aèria panoràmica, del delicat equilibri...diumenge era una munió de cordades a cada agulla, avui dilluns hem tingut el goig d'escalar pràcticament sols, tot un luxe.