dijous, 17 abril de 2014

Cervera - Raül a la Talaia gran. Sant Jeroni. Montserrat.

Les Talaies tot fent cap el Portell de migdia.
Estic de festa i aquest dimecres tornant de la Marina Alta, quedem amb el Joan per fer-ne alguna, i aquesta alguna serà la Cervera -Raül a la Talaia gran; els dos la tenim a la llista de pendents i no ens costa gaire decidir-nos. És una clàssica, oberta el 15 d'abril de 1960 per M. Cervera i Raül Martínez, i clàssica perquè la línia és aclaparadorament elegant i evident. Les Talaies són visibles de lluny i criden l'atenció les miris d'on les miris...el fet d'estar al bell mig de la gran collada que separa Ecos de Sant Jeroni fa que arribar-s'hi sigui una bona excursió; nosaltres deixem el vehicle a Santa Cecília d'on continuem pel GR 172 direcció Can Maçana. Quan trobem el trencall cap al Portell de Migdia ens hi enfilem. Deixem a la dreta el trencall cap a la Font de la Llum per després d'una costeruda pujada assolir el Coll de Migdia. D'aquí baixem direcció sud-est fins a trobar un altre camí amb marques grogues que du a Sant Jeroni; l'haurem de seguir, primewr flanquejant per enfilar-se força després fins passar sota el nostre objectiu.
Primera reunió en una ferma alzina.
El començament de la via és trencat i d'aspecte no gaire engrescador...m'el demano! havia llegit que el primer i segon es poden enllaçar i vaig amb aquesta idea. Amb precaució vaig enfilant amunt, no és difícil, però tampoc la roca és per tirar coets...deixo a la dreta una gran llastra d'aspecte trencat i m'encaro a l'esquerra a buscar un petit diedre, on ja força amunt puc col.locar un Àlien; d'aquí baixa la dificultat i mentre poso un altre Àlien per protegir l'entrada al primer mur, on veig assegurances, m'adono que en tinc sota meu una! Encaro el mur que és prou dret i punyetero, però ara sí molt ben protegit, estic apunt d'enfilar amunt, però dubto i finalment acabo traccionant de cinta per superar el pas, un bombet en el que a la que t'aixeques quedes una mica venut de peus i les mans següents tampoc són bones, bones, vaja un bon 6a que serà A-0. Bona roca ja, ara al davant un sostret que cal superar per la dreta, quan ja començava a pensar on posaria alguna cosa, alça! un clau doblegat al llabi del sostre. Ara ja tranquil.lament flanquejo per sortir amunt poc després per terreny senzill fins a l'alzina on es fa reunió. Dubto que fer, però l'aspecte del mur del davant em fa decidir a quedar-me aquí, que deu n'hi do com tiba aquest primer.
El Joan començant el tram de 6a i entrant a reunió.

Al segon llarg també hi marquen un tram que inicialment es va fer en artificial, 6a actualment...i el Joan surt decidit a per feina! És un tram curt i potser l'empalmarem amb el tercer...despre´s d'un tros senzill on pot llaçar una alzineta, entra de ple al mur: aquest és fisurat i ben protegit, una V mig entrada i força rovellada que acompleta amb un Àlien, per si de cas, una tibada i amunt a buscar el primer bolt, d'aquest una sortida atlètica i justeta de peus, on apreta de valent i s'ho treu! però no s'ha acabat queda un bon tros per entrar a reunió, un plom que algú hi va posar serveix d'assegurança psicològica. Ja a la R li dic si continua i no, em deixa per mí el llarg següent, on passat el mur inicial hi ha una bona excursioneta de 20 metres sense res....
Flanqueig de la tercera tirada i amunt, amunt...enllaçarem tercera i quarta.
Recupero la segona tirada i li tibo amb ganes aconseguint trèure-la neta, tot i que amb algun pas aleatori que de primer...recupero el material que ara toca excursió, flanqueig a buscar l'esperó i amunt, roca d'escàndol i ben vertical, però aviat s'ajeu, i lluny, però no massa un altre bolt, be, anem be, vaig fent metres i metres i de cop, Joan que he trobat un bolt, el xapo i ara a l'esquerra un burins, ole!...no me n'havia adonat però estava empalmant tercer i quart...fa estona el Joan m'avisa que si trobo la reunió. Anant amb 60's com anem no em preocupa i de cintes m'en sobren jajaja amb el que continuo amunt fins al cim de l'agulla on a la seva dreta trobo la reunió al terra.
Des de la reunió abans de saltar a l'altra agulla, el Camell d'Ecos.
Penso que he fet be empalmant aquest dos llargs, ja que la reunió intermitja és incòmoda i d'un bolt i un burí; he disfrutat de valent. Ara l'hi ha tocat l'artificial al Joan, a ell que no li agrada gaire...
Empenyent l'agulla!
La via continua per un tram ben vertical en artificial, la gràcia d'aquesta tirada és passar d'una agulla a l'altre, no és difícil, però cal baixar fins a poder recolzar els braços a la del davant; hi trobem una corda fixa d'algú que està obrint una variant per l'esquerra i que sembla potent.
Gaudint d'un artificial equipat amb sortidetes en lliure amb bon canto.

El pas que semblava complicat no ho resulta pas i l'artificial tampoc, els passos no són llargs, entre mig cal fer una sortideta en lliure on per sort la roca hi és molt bona, ara les relíquies de burins que s'hi han deixat, fan por...havia llegit que hi havia un pont de roca, però actualment no hi és. Passat aquest tram torna l'artificial, però ara encara més plaent, surt gairebé tot en A-0. La gràcia és en la sortideta dels estreps, com sempre, vibrarem!!! una altra excursió fins la reunió, que el Joan minimitza al trobar un casquet d'spit on hi rosca un cargol i plaqueta que portava al mosquetó dels invents!
Boníssim pont de roca abans d'entrar a la nostra quarta reunió.
Disfruto aquest llarg, ara que el tros de lliure no el veig tan senzill...i la sortideta dels estreps, havent de recuperar-los... de riure, xupa corda Joan! m'enduc l'spit i no em puc estar de fotografiar el pont de roca abans de l'entrada a reunió, ben enginyós.
Reunió sobre l'artificial, la nostra última abans del cim.
En resten dos llargs, aquests estan a pel, però són senzills...tanmateix m'entretinc a portegir-los amb dos "bons" merlets, sóc al davant del muret de sortida, xapo la reunió i tiro amunt, a la dreta un vell burí protegeix el mur final, ben vertical i amb bones preses, que fan gaudir l'escalada. La corda s'acaba i no puc arribar al ràpel amb el que asseguro des del cim a cos al Joan.
Al cim de la Talaia, assegurant a cos, he enllaçat les dues darreres tirades.

Ja al ràpel a la punta nord de l'aresta.

Iniciant el primer ràpel, que en dies de vent deu ser "divertit"

Ens reunim tots dos i fem cap al ràpel a l'aresta nord: una gran anella de ferro. Hem escalat al sol però l'airet fred d'avui ens ha fet abrigar a estones, un dia esplèndit, ben sols i tranquils, únicament cap al Gegant encantat hem vist una cordada retallada a l'horitzó.
Encaixonat segon ràpel, encarat a l'oest.
El ràpel en dies de vent deu ser punyetero, amb les cordes voleiant per quí per allà! ressegueix l'aresta nord davant per davant de la Talaia petita, aterrisant en un colllet airós del que farem un altre aquest mes punyetero encara ja que va per una canal on millor baixar en diedre sinó volem fer anar tota la terra avall. Patíem al recuperar les cordes ja que hi ha just al mig un arbust, però aquesta ha baixat sense incidències. D'aquí amb cura flanquejem per un bosquet d'alzines ben penjat on no s'hi val a badar els primers metres iq ue ens durà just a peu de via.
Foto "Altre cop a peu de via"!
Una via llargament desitjada i que no ens ha decebut! amb el re-equipament que se li va fer ha quedat una via obligada en el Vè, i amb bones excursions per sota aquest grau, però res que faci patir ja que la roca hi és bona i amb imaginació es pot posar alguna cosa, ah! i s'hi teniu una plaqueta d'spit per roscar a la sortida de l'artifo us anirà be....Es poden fer vàries combinacions amb les tirades, però les que hem fet nosaltres no ens han representat cap problema de fregament, primer i segon si els enllaceu quedarà una tirada potent, potent. Si voleu xapar-ho tot a l'artifo i poseu alguna cosa mes millor anar amb setze expres. Que no us espanti la pujada, es fa a l'ombra del matí i el camí és bo, apa a disfrutar!
Ressenya manllevada de l'amic Joan
  • Muntanyenc (Gatsaule)
  • dilluns, 7 abril de 2014

    "Con ocho basta" a Montanissell. Alt Urgell.

    Des d'on deixem el cotxe destaca el sostre vermell, a l'esquerra el nostre objectiu.
    Sembla que tornarem a tenir un cap de setmana amb sol i sense massa vent...després de les pluges de dijous i la ventada de divendres aquest diumenge promet! avui som colla, amb el Joan anem a buscar el Pere i a Oliana ens trobem amb el Toni i el Jordi. Marxem tots cinc amb un cotxe cap a Montanissell que l'aparcament és petit. Avui aproximació de luxe, baixada i grimpadeta, en deu minuts a peu de via!
    La colla apunt! 
    Mentre el Toni i el Jordi van a la Territori Síoux del Joan Vidal, nosaltres tres fem cap a la "Con ocho basta". El nom de la via no fa referència al nombre de cintes que s'hi fan servir, sinó al nombre de vies de la zona, el seu aperturista Miquel Blanco es referia a que amb vuit vies ja n'hi havia prou, amb el desig que no es saturés la zona amb molts itineraris (desig que no es va complir) Oberta el 30-04-2000 amb la col.laboració de Mònica Osta. Inicialment pràcticament desequipada el seu propi autor li va fer un re-equipament amb alguns claus i parabolts en els trams mes exposats i difícils d'assegurar.
    El primer llarg, el mes mantingut i compromès.

    Després de la "cansada" aproximació, fem temps buscant la màquina del Joan, que sortosament només havia rodolat un tros avall, i la búscàvem per tot el camí! ja sol.lucionat el tema, ens dividim la via, el Joan farà els dos primers i jo la resta. Comença per una fisura amb bones preses, posa un Àlien per protegir l'arribada al primer bolt, ara resta un tram finot fins el següent, posa un tasconet de moral i s'enfila, per xapar ja trobes bones mans; aquest punt és obligat, no s'hi val a relliscar abans del segon bolt. Continua amunt en tendència a la dreta, en una escalada atlètica i agraïda, ara un espit, aquí cal "escalar": placa de petites llastretes on cal anar a buscar un pitó i flanquejar a l'esquerra.
    Divertida segona tirada, que passat un tram d'adherència va a superar un desplom pel bell mig.

    Còmoda primera reunió, un bolt i un pont de roca que reforcem. Ara cal sortir recta amunt per una placa que es va redreçant fins desplomar. L'anella d'un clau treu el cap, el Joan posa un Àlien abans; uns passos tècnics ens van acostant al sostre, ja hi som i sorpresa, quina disfrutada! ja superat el desplom, entrem a reunió per unes canaleres.
    Sortida potent, evitable per la dreta, del tercer llarg. Foto J.Buxó
    Segona reunió, també prou còmoda; canviem de cap de corda. Enfilo per la dreta, evitant el desplom, veig que hi ha un bolt i el vaig a buscar, d'aquí recta amunt cap al diedre evident, a l'entrada una altre expansió i a amanir al gust, jo ho vaig cosir, hi havia un pont de roca tan ferm que no m'en vaig poder estar d'enfilar-lo.
    Quan s'acaba el diedre a l'esquerra la variant directa, a la dreta l'original. Foto J Buxó
    A l'esquerra un parell de bolts en una placa prou redreçada...és la variant, vaig dubtar si posar-m'hi però finalment va poder mes la prudència i em vaig enrostollar per la ruta clàssica. Aquesta fa una ziga-zaga important i les cordes freguen moltíssim, quan hi torni aniré per la variant, molt mes directa, encara que hagi de suar-hi!
    Mes espectacular que difícil diedre del darrer llarg. Foto J.Buxó
    La tercera reunió es fa en un gran bloc d'un replà, la feixa per on baixarem. Al davant una vertical i d'aspecte trencat i Pirinenca fissura rematada per unes plaques sota un gran balmat, en sortirem voltant-lo per l'esquerra. Escalada agraïda de la fisura, atlètica i estètica, amb molt bons cantos per les mans. Un arbre del que penja una baga ens serveix per assolir el bassament de la gran placa, aquí trobem un clau amb argolla que sembla per fermar-hi els cavalls, em recorda les assegurances de Meteora.
    Característica argolla de "fermar cavalls"....

    Curiós acabament, amb una tibada i passos finals d'equilibri.Foto J.Buxó.
    De l'argolla cal flanquejar a l'esquerra i enfilar-se a buscar un petit balmat ben protegit per un bolt, aquí cal fer una bona tibada, que d'entrada em costa, haig de descansar i estudiar la seqüència, mes decisió que dificultat, surt be i ara les abundants i bones preses donen confiança per anar amunt, no cal, però poso alguna peça ja que la verticalitat i l'ambient són impressionants.
    Gaudint la darrera placa.Foto J.Buxó.
    Una canal amb terra em porta a la reunió d'un bolt i un pont de roca, aquesta sí una mica mes incòmoda, amb el que decideixo saltar la cresteta i còmodament munto reunió de tres peces grans a la fissurada placa.
    Ja s'ha acabat?!
    Ja els tres dalt, canviem el ronyós mailló de fireta per un de bo, l'apretem be per evitar furts, i rapelem amb un seixanta: atenció que la corda no arriba, per poc, al terra, però com que la repisa és franca, amb cura es pot desgrimpar el metre i mig que falta. D'aquí per la feixa en molt poca estona som a la pista i al cotxe on retrobem els companys.i
    Ressenya que trobareu a


  • Alt Urgell. Blog del Xavi

  • Divertida ressenya de


  • Roca i Neu. Blog de l'Edunz
  • Una via molt divertida, amb roca de primera, atlètica, estètica i fina, on cal apretar-li en trams puntuals, llàstima de feixetes que trenquen la paret i li trèuen espectacularitat. El primer llarg és el mes obligat en el 6a. És fa curta. Recomanable, però atenció amb el temps que nosaltres ja vam passar calor.

    dilluns, 31 març de 2014

    El Cap i el Passarell a Montanissell. Alt Urgell.

    El Cingle del Repetidor a la Serra de Sant Joan, des de l'aparcament, un dia de sol.
    Un altre cap de setmana amb la méteo insegura! inicialment volíem anar a la Serra de Carreu, però la ventada ens en fa desdir i fem cap a la Serra de Sant Joan; ens trobem a Oliana amb el Mingo, fem un mos i cap a Organyà. D'allà entrem a la Vall de Cabó per poc després trencar a l'esquerra en direcció Montanissell. No ho recordàvem i per això vam anar per aquí, millor entrar pel Coll de Boixols venint de Coll de Nargó, per agafar una pista direcció Prats, Montanissell, Sallent, així es fa menys pista i menys quilòmetres. Avisats quedeu.
    Preparant-nos per començar la caminada a peu de via.
    Tot fent broma de la marrada que hem fet, aconsegueixo trobar el lloc correcte per deixar el cotxe, el mateix lloc que quan vaig venir a fer la Pa de Quilo, d'això ja fa quatre anys. Hi ha unes fites que ens aniran condüint pel millor camí fins el llom de l'aresta que es desprèn de la Serra, anirem fins al capdamunt a tocar la paret que resseguirem fins a trobar el peu de via de la Pa de Quilo i una mica mes a la dreta l'inconfusible de la El Cap i el Passarell, hi ha una plaqueta gravada i una fletxa picada.
    Passat el peu de via de la Pa de Quilo, el nostre objectiu.
    Avui el Toni s'ha demanat començar...i acabar...i això que està malaltó! nosaltres entre el fred i el vent no li portem la contrària, prou farem avui d'escalar...sinó acabem ben xops.
    Vertical muret que dóna el grau al primer llarg.
    La primera tirada comença suau, en flanqueig d'adherència per de seguida enfilar un muret vertical, muret que sorprèn ja que amb el fred d'avui, el Toni és queda amb les mans balbes no sacant de ben poc, li cal fer un repòs de l'últim espit per recuperar les mans. La resta sense problemes fins la reunió, còmoda.
    Inici de la segona tirada
    Continuem, se surt per l'esquerra de la reunió, per un tram d'aspecte trencat, passat el primer tros ja afluixa per arribar caminant a la segona reunió, em recorda el segon de la Pa de Quilo, un bon rostoll també.
    El fort vent i el cel ben tapat ens fan abrigar-nos.

    Divertit començament de la tercera tirada

    Comencem a pensar que a on ens hem posat...!! però aquest tercer llarg ja millora, sortida per terreny d'aspecte caòtic on amb passos atlètics superem un balmat i amunt sense mes complicacions.

    Curiosos estrats de la quarta tirada que porten a un tram d'adherència.
    Quart llarg, un nou muret, vertical i engraonat,  no fa patxoca, però quan t'hi poses la roca dóna confiança i encara disfrutarem. Continua amb placa d'adherència, amb roca cada cop de millor qüalitat.
    El Mingo gaudint de l'adherència.

    Divertit cinquè llarg
    El Toni ja es va escalfant i qualsevol li diu que canviem, quan arribem ja ho té tot apunt per continuar...i com que el temps no està per massa canvis, doncs amunt. Aquest cinquè llarg es veu interessant, canaleres adherents i bons forats, recta amunt fins una feixeta per on flanquejarem a la dreta, la reunió, la més incòmoda de totes, en un ressalt ben aeri i atractiu.
    Canaleres a la sisena tirada,  per disfrutar.
    Sisè llarg, sortida recta amunt per unes canaleres adherents i bons forats fins que, oidà, això s'ha posat fi...aleshores te n'adones que a l'esquerra hi ha un pont de roca, la via fa una ziga-zaga per evitar les finures d'aquest tram; un bon Camalot ens protegirà l'entrada a reunió.
    Curiós flanqueig del penúltim llarg
    Som a la penúltima reunió, i tots tres haguèssim triat seguir recta amunt, però no, els aperturistes van triar fer-ho per l'esquerra en un flanqueig horitzontal a buscar una zona de grans preses i fisures. D'allà ja cap a l'esquerra del tot arribant a la reunió per una canal de terra i pedres que sort n'hi ha dels boixos...
    Al vuité llarg amb millor roca del que sembla.

    Última reunió abans del cim, en un replà tranquil, tan sols resta aquest tram de roca vermellosa i d'aspecte trencat i que es va redreçant a mesura que t'enfiles. Poques complicacions, tan sols disfrutar del poc que ja ens queda, i el sol per celebrar-ho a decidit sortir! el que no afluixa però és el vent.
    A la reunió abans del cim, treballat pot de registre.

    No fem propaganda de cap dentifrici no! és el fred !
    Enhorabona al Toni, que s'ha fet tota la via de primer! cap al final la seva motivació flaquejava...jajaja però ha pogut mes la seva tossuderia. Satisfets car tot i que l'objectiu no era el fixat, encara prou el que hem pogut fer.
    Penitència per la pista ben nevada.
    Fem el descens seguint la pista, hi ha una altra possibilitat, al primer revolt anar a l'esquerra i seguint la carena anar desgrimpant ressalts, però amb la neu que hi hem trobat...no sé que és millor o mes ràpid, cal baixar amb molta cura per les desgrimpades de la drecera.
    Acurada i molt detallada ressenya de l'amic

  • Joan Colleccionista de Vies
  • Una via que avui amb el dia rúfol ens ha pujat un plus de dificultat, el que ens ha fet perdonar els trams de rostoll, altrament força inevitables en aquesta paret; Divertida, discontinua, trencada i alhora compacta, escalada per disfrutar sense massa compromís, ens ha agradat. Oberta per I. Riera i A. Llobet el febrer de 2004.