divendres, 3 de juny de 2016

A la Tutankàmon del Cap de Faraó. Sant Llorenç del Munt. 01 de juny 2016.

No cal dir el perquè del nom Cap de Faraó !
A la primera cinglera de la Mola al davant de la Masia de Can Marcet.
El Cap de Faraó és un dels perfils característics de Sant Llorenç del Munt, juntament amb el Cap de Mort, l'Esquirol, els PLecs de Llibre, o la Castellassa...el miris d'on el miris crida l'atenció; el nom l'hi escau, no us sembla? situat a la primera cinglera de la Mola, sobre l'antiga Masia de Can Marcet, per arribar-hi haurem d'anar a Matadepera i d'allà a la Urbanització Cavall Bernat, seguirem el carrer de Can Marcet i trencarem a la dreta pel carrer Rossinyol, que seguirem fins que s'acaba l'asfalt. Fèia anys que em fèia il.lusió fer la seva primera via, la Tutankàmon, oberta per gent de l'actual U.E.S. l'any 1962; el tema és que vaig conèixer personalment a gairebé tots els seus aperturistes, excepte en Serreta que va morir jove. Amb el gran Josep Alaix encara vam fer alguna escalada plegats, tenia uns braços de ferro, tant que es dèia que havia aguantat un ràpel amb la corda passada pel braç....éren altres temps! En Miquel López, un home molt fort, havíem coincidit a Pirineu i amb el Manel Galicia, sortides per arreu, un gran cronista de l'entitat...
Ja sabeu com és la roca de Sant Llorenç oi? això i l'equipament antic han fet que no trobés mai ningú que em volgués acompanyar...però sóc tossut i enguany m'havia proposat fer aquesta via, i mira per on, m'acompanya un bon amic que ja l'havia fet un munt de vegades, el Jordi, un escalador potent i tot terreny.
Gairebé ja som a peu de via, l'aproximació és curta.
Aquest dimecres, primer de juny és el dia, ens trobem al poliesportiu de Matadepera i fem via cap amunt; aparquem el cotxe al final del carrer Rossinyols des d'on ja veïem el nostre objectiu; el corriol es va tancant i fent perdedor, cal anar amb atenció per trobar el millor pas tot enfilant-nos fent ziga-zagues. Una grimpadeta i som a la feixa on comença la via, em miro la primera tirada i renoi! si que és amunt la primera xapa!!! be, no cal posar-se neguitosos em dic...anem desplegant el material i les cordes.
Des de baix impresiona! la roca....Sant Llorençana, no cal dir res mes.
Començaré jo, li he demanat al Jordi de fer les dues primeres, i hi està d'acord. Un burí a l'alçada del pit serveix per, en cas de caiguda, no anar avall, el xapo. continua un tram podrit i a sobre una potent franja de blocs cantelluts, amb aquestes bones mans dóna confiança per enfilar-se amb la finalitat de superar-se sobre aquesta frangeta, d'aquí cap a l'esquerra a buscar un rebló. Gràcies a petits còdols enganxats al fang es va guanyant altura, ara toca flanquejar a la dreta, un seguit de reblons amb plaqueta prima no es dèixen xapar i m'haig d'estirar a buscar un espit.( penseu en agafar mosquetons mes petits si voleu xapar-ho tot.) Cal col.locar-se sota uns grans còdols, és el pas clau de la tirada, aquí em cal tibar de cinta i tot i això cal apretar per superar el pas, evidentment que no és V+....intento penjar l'estrep però m'adono que hauré de fer-ho en lliure i amb paciència acaba sortint, però renoi amb el passet!
 Trobo una reunió amb filferros, la primera originalment i que ara no es fa, cal continuar amunt entre còdols gegants tot buscant la manera d'enfilar-t'hi a sobre, tota una lliçó de contorsionisme.
Des de la primera reunió el Jordi a peu de via i enfilant-se.
Es van superant ressalts gràcies als grans còdols enganxats en el fang.

Primera reunió actual i detall d'alguna peça original.


Trobo la primera reunió: dos bolts amb cadena i anelles, tot un luxe després de la ferralla que he trobat per la via. Quina disfrutada! superats els nervis inicials, he acabat disfrutant molt tantejant els còdols i trobant la manera d'anar enfilant-m'hi tot una lliçó de colocació i equilibri, no absent de força per superar els balmats.
De la reunió estant el sostre de la segona tirada.

Sostre prou curt amb sortida tranquil.la.
Aviso el Jordi que ja em pot deixar, mentre recupero corda em vaig mirant el sostret que ve a continuació, es veu be. Ja tots dos reunits, se l'ha fet tota neta l'amic! bravo! continuo com havíem quedat. Aquesta tirada és curta i el sostre també,  un parell de passos i ja surts, les assegurances força a prop el que ajuda a deixar el balmat. Algun pas prou llarg però en cap cas cal posar-se a últims, això sí cal tibar d'algun rebló original que algun dia dirà prou. Al sostre les plaquetes són gruixudes però el rebló no es veu molt potable, al costat hi ha algun espit. Aquí es va fer servir la novedosa tècnica del rebló d'expansió com podreu veure al cròquis del final, obra de l'amic Galicia.



Material de la primera ascensió, l'any 1962
Començant el mantingut desplom de la tercera tirada.

Estem anant prou de pressa, ja tinc altre cop el Jordi amb mí, ara li passo el material que ha de superar el barret desplomat del Faraó! són una trentena de metres de constant desplom, des de la reunió podem veure encara material de quan es va obrir,: falquetes de fusta, peces de ferro de fundició...
Sort que de tant en tant anem trobant algun espit, que els reblons són històrics...

Mica en mica s'allunya, aquí la mecànica de l'artifo es repeteix, algun pas allunya, però sense atabalar, el que sí fa anar atent és el material, sort que de tant en tant han posat alguna peça actual. Portem els dos estreps, però amb un de sol anem fent prou be, això sí, amb unes bones tibades. Superada la mitat del mur la roca millora i fins i tot trobarem una bavaresa que ens demana deixar l'artifo. Magistral l'arribada amb una roca de primera, cantelluda i granelluda que fa cridar de goig!!!
Bon ambient des del barret del Faraó !

Acabant la via amb roca de primera.

Molt contents dalt la cinglera del Cap de Faraó!

Som dalt la Cinglera del Cap de Faraó!! sembla mentida, després de tant de temps ! ens felicitem amb el company, gràcies Jordi per acompanyar-me. N'hem passat via i encara el sol és força amunt, s'agraeix ja que el darrer tram és tot a l'ombra i l'airet és frescot. Per tornar a peu de via cal continuar cinglera endins fins a trobar un corriol que seguirem a la dreta, quan entronquem amb una pista mes ampla seguirem a la dreta per una feixa que resseguirem fins que s'endevina una vall costeruda amb Alzines, baixarem la canal que al final s'estreny havent de fer una desgrimpada curta, d'allà amb intuició anirem a buscar altre cop el peu de via.

A la vertiginosa canal de retorn a peu de via.

Homenatge als aperturistes arran del Centenari de la U.E.S.
Els principals autors de la via, els vaig conèixer atots excepte Josep Nogués.
Ressenya amb les reunions originals
Detall dels reblons d'expansió per al sostre ! una gran novetat.
Una escalada de les imprescindibles de Sant llorenç del Munt, amb una primera tirada de deu! per mí la millor, ja que es pot fer tota en lliure, i això és un mèrit atenent la qüalitat de la roca d'aquí...els còdols són estratègicament posats per a permetre la progressió. La superació del nas i la darrera tirada ja són totes en artificial, però això no desmereix ja que la línia és fantàstica, només cal aturar-se a mitja progressió per xalar amb ella. Preveïeu una vintena de cintes per la darrera tirada, jo he llaçat un merlet al començament i res mes. Recomanable un ganxo per si us trobèssiu que ha saltat o es trenca algun rebló. Pel matí mig a l'ombra, a la tarda la tercera tirada també.

dissabte, 28 de maig de 2016

Via Cuchi-cuchi a l'agulla de les vuit sortint per la CADE, o com les gasten els iaios"

El conjunt d'agulles de més al sud-oest, un bon niu d'aventures.
Ara fa un mes vam anar una tarda amb l'Írwing a la via Cuchi-cuchi; jo la tenia abandonada a la primera tirada quan el fred ens en va fer fora, és una via molt ventada i malgrat et faci sol, cal preveure anar abrigat...aquesta vegada hi anem avisats. Deixem el cotxe al final de la pista que va al Vermell del Xincarró, al costat d'un tancat per a les vaques. Al davant ja tenim el nostre objectiu, cal agafar la pista que comença planejant i baixant una mica per poc després enfilar-nos tot anat a buscar en tendència a la dreta, l'agulla de els vuit. A la seva altura trobem una fita al camí i agafem un corriol perdedor que en ascendent diagonal a l'esquerra ens deixarà al peu de l'agulla, idèntic camí per l'agulla del tres.
Acusat desplom per on comença la via i penjat apunt de sortir-ne.

L'altre cop vaig començar jo la via i avui també, el company encara no ha agafat confiança a l'artifo. No té més problema que estirar-se força, algun pas és llarg i aleshores decidir quan deixes els estreps per continuar en lliure; la distància entre assegurances aviat et fa decidir. Escalada molt fina de presa petita.
Des de dalt l'agulla de les vuit mirant l'esperó de la CADE a la Miranda de la Portella.
Mentre pujo no em molesta, però fa força vent i fresc, som a finals d'abril, però...arribo a la reunió i puja el company, aquesta tirada és lenta i m'estic congelant a la reunió, em poso tot el que porto, paravent inclòs, però poc em falta per començar a tremolar. Quan arriba el company, estic fred, mai més ben dit, i la següent tirada demana tibar, li comento a l'Írwing que si ho veu clar, que tiri, que sinó haurem de baixar...doncs el mosso que no s'ho pensa i continua amunt. La segona tirada és exigent, alguns díuen 6a, però acabem tibant de cinta, això és molt tècnic i dret; arribar a la següent assegurança demana força i atenció, sortosament a mesura que t'aixeques la via es suavitza, però sense deixar de ser molt mantinguda i fina de peus. Un ressalt demana una altra tibada de cinta, es deu poder fer en lliure, però...d'aquí ja s'ajeu fins la reunió a l'avantcim de l'agulla.
Al pas clau de la CADE
Ara passarem a la Miranda de la Portella, la CADE és una via molt maca i aquesta tirada és especialment ben trobada, aèria i elegant; aquí el divertit és passar a l'altra agulla. Recordava aquests passos com molt elegants i potents, haig de fer A-0 i ja sóc a l'esperó, que ferm aquest...aquí concentració que les xapes allunyen.
Reunió de la CADE

L'Írwing barallant-se amb els estreps a la darrera tirada.
És el torn de l'Írwing, cal fer una sortida potent que millor ajudar-se d'un estrep, posa un Càmalot que no queda massa be, però l'ajuda a progressar i ja és al replà, d'aquí a una Sabina i diedre amunt, desequipat. La reunió és al capdamunt d'aquest.
Apunt d'entrar al diedre de sortida.

Una tarda ben aprofitada, i freda.

Premi al cim !
Des de la Miranda tenim el premi de la munió d'agulles que tenim al davant, sublim! demana estar-s'hi aturat una estona gaudint simplement...
Acabant el ràpel entre la Miranda i l'agulla del Tres.

El sol encara ens acompanya, tenyint de roig el paistage....


Arribant al cotxe, una bona caminada.

Itinerari i ressenya dels amics de


  • La Noche del Loro

  • Una via gens senzilla, això sí, ben assegurada, però que demana escalar i escalar fi! la roca hi és bona sobretot a la primera tirada i part de la segona, on algun tram és delicat. Arrodonir l'escalada amb la CADE de la Miranda de la Portella és la cirereta del pastís i la seva sortida natural. Recomanable de totes totes i amb possibilitats d'acompletar la feina amb d'altres vies com la Cheroke o la Càmara-Ollé a l'agulla del Tres o Maya a l'Agulla de la LLastra Punxeguda.

    dijous, 19 de maig de 2016

    L'Escultor de somnis. Roca dels Collars. Alt Urgell. 16-05-2016

    El Mas de Sant Pere amb el Roc de Galliner de teló de fons.
    Aquest dilluns festiu aprofitant que les temperatures encara semblen prou adients anem amb el Joan i l'Írwing cap a l'Alt Urgell; l'objectiu és la via l'escultor de somnis oberta el setembre de l'any passat per en Paco Vargas i Maica Fernàndez en homenatge al que va ser un gran escalador i escultor-artista de professió: Josep Sànchez i Carrasco (1946 - 25 -gener 2014). Havíem coincidint en diferents parets amb el Josep i el seu company de cordada Josep Estruch, no érem el que se'n pot dir amics, érem gent de roca, això agermana; la seva personalitat, el seu carisma, el seu historial em frapà, com em frapà quan em vaig assabentà de la seva malaltia que finalment, ràpida i prematurament, se l'endugué....
    Travessem pel mig del Mas i baixem a buscar el torrent de Canelles
    Al Roc dels Collars ja hi havia fet la Dioni i el Camí de l'Alfons Baró, les dues úniques que estan al meu abast, al saber de la nova via de seguida vaig tenir ganes d'anar-hi i finalment ja hi som: passat Coll de Nargó, abans del Km 159 girem a la dreta cap a la carretera de Perles, passat el pont d'Espia, a l'esquerra, Fígols, nosaltres continuem recta fins a l'alçada de l'Hostal del Beltran, just passar el pont a l'esquerra direcció Canelles. Quan veïem el poble a l'esquerra surt un pista ampla de terra que seguirem. Cal deixar el cotxe abans del Mas de Santpere. Comencem a caminar, saludem l'avi del Mas, és gran, amb la cara torrada pel sol, xerrem una estona, ens indica que deixem la cleda ben tancada, així no se li escaparan les vaques. El camí travessa pel mig de la masia i de seguida baixa a buscar el riu de Canelles. El torrent fa goig, cal fer un bon salt per salvar-lo, quina il.lusió, aquesta primavera ha deixat la muntanya ufanosa. Una vegada travessat el torrent de seguida girem a l'esquerra, és el camí del Vinyal, el seguirem amunt, trobarem una furgoneta abandonada i continuarem pujant, quan la pista gira a la dreta, nosaltres cap a l'esquerra,  anirem trobant alguna fita; ara el sender-pista planeja, no agafeu un trencall que s'enfila amunt, cal seguir-lo fins que gairebé a l'alçada del Mas i després d'una pujadeta, deixem la sendera per girar a la dreta, fita, per corriol molt dret entre el bosc remuntar i salvar el ressalt de la feixana de Sant Pere; quan siguem sota la gran paret on trobem les vies dures, nosaltres continuarem a l'esquerra, saltant un coll entrant a la cubeta on hi ha la nostra via.
    Des de la segona reunió, he empalmat les dues primeres tirades.
    Ja hi som! una bona suada fins aquí! si coneixeu les dues veïnes, la nostra és a la dreta de la Dioni, hi trobarem una fletxa picada a peu de via, si ens hi fixem, on s'acaba la placa i la paret es redreça hi ha una baga. Ens hem repartit la via, jo faré les tres primeres i la resta pel Joan. Peu de via a l'ombra, be, ens permet refrescar-nos, la tirada és curta, adherència senzilla, desequipada, poso un parell de friends i xapo la baga, d'aquí a la dreta, a buscar un bosquet penjat, caminant arribo a la reunió, un sol bolt amb fissura al costat, decideixo que continuo amunt, la segona tirada és curta. Mur vertical,  m'enfilo al costat d'un arbre fins que la placa s'afina, aleshores cal treballar l'adherència, un bon forat ajuda a sortir cap a la reunió ben a la dreta, no us la passeu.
    Tercera tirada, ben variada fins enfilar la placa, on suaré.

    Si decidiu empalmar les dues tirades tingueu cura amb el fregadís, que és important....potser no val la pena per com tiben les cordes. Continuo, sortida senzilla a buscar una placa desenganxada, a la que t'has d'enfilar, un bolt a l'inici marca el camí. Ja a sobre la placa cal anar amunt en tendència a l'esquerra; per entrar a la vertical planxa del davant ens caldrà vigilar un tram humit, almenys avui. Ja al planxer, la via fa una ziga-zaga a l'esquerra per salvar unes llastres poc agraïdes, poc després, ja per sobre d'elles tornem a la dreta.
    Arribant al pas clau i aconseguint sortir-ne!

    Fins aquí tot prou assequible, però a les envistes d'un clau ja costa arribar-hi; aquí comença el tram clau de la via, juntament amb la setena tirada. Un bon forat permet arribar al clau, jo hi col.loco un Àlien, que no ho veig clar...una bona tibada en bavaresa i sóc al clau, d'aquí ja vaig en A-0 a buscar un bolt, però la gresca no s'ha acabat: per assolir el darrer bolt i sortir a reunió cal fer un pas que díuen és 6b, 6a obligat...no us ho creïeu pas....de peus....res! i de mans una llastreta a l'esquerra que no aguantarà moltes repeticions...en resum que peu a una baga, com a últims d'estreps, i arribo al bolt! buff....m'ha costat però finalment me n'he sortit. La continuació fins la reunió sense mes història  que estàs fos, ha ha ha.
    Fins la Sabina, la quarta tirada es deixa fer,  per sobre l'adherència mana.

    Bé, passo l'alternativa al Joan, no les té totes després de veure com les gasten, però de moment la continuació no es veu pas lletja: surt a per la quarta tirada, per l'esquerra a buscar unes llastres, s'enfila a sobre i aleshores cal flanquejar fins a  una gran Sabina, aquí ja comença a picar, cal enfilar-se sobre la Sabina on hi ha una baga; per sortir-ne va be tibar de la mateixa. Ara un flanqueig ascendent a l'esquerra ben protegit, fi, fi!!! A-0 posa la ressenya,  jo de segon m'ho prenc al peu de la lletra ha ha ha, el Joan malgrat anar de primer s'ho fa prou be.
    Magnífica placa de la cinquena, entrarem a la reunió flanquejant a la dreta.

    Som enmig de la gran placa que ens menarà al mur de sortida, la via és airosa aquí, amb menys vegetació i més ambient. La cinquena tirada, potser la mes senzilla, comença dret amunt fins a un bolt que marca una franja i que haurem de seguir cap a la dreta per a fer la reunió. El flanqueig és net, el Joan ens el protegeix, això sí que és un bon company!!!
    La penúltima tirada és ben airosa i va primer a la dreta, per més amunt tornar a l'esquerra sobre la reunió.

    La sisena és espectacular, comença cap a la dreta, una baga marca el camí, d'allà amunt per terreny indefinit a trobar un pitó, aleshores en tendència a l'esquerra i amunt es troba un bolt del que ja cal flanquejar a l'esquerra per trobar la reunió a la vertical de l'anterior.
    Sublim fissura de la setena tirada que ens treu de la paret d'una manera molt elegant.

    Bé, ja som al mur de sortida, una fantàstica línia fissurada d'uns 55 metres pràcticament des-equipada, vertical i de grau VIa/VIb. Alguns cometaris que he llegit diuen que només per aquesta tirada ja val la pena la via, dit així sembla que la via no s'ho val, res més erroni, la via és en conjunt molt ben trobada, prou contínua si la comparem amb la Dioni per exemple, i de grau apretadet en alguns trams, a més l'equipamentr minimalista ajuda a que te la facis més teva, però no ens distreguem de la tirada, que ja ens suen les mans.
    Dues bagues i un solt bolt en 50 metres de fisssura, tascons i amics treuran foc!

    Surt novament el Joan, l'Írwing l'assegura així jo el puc afusellar a fotos; l'inici és més amable, col.loca un friend per sobre la baga que marca la línia i arriba a una Sabina; cal enfilar-s'hi i posar el peu en el tronc per entrar al pany vertical, la fissura és estreta i de vores cantelludes, coberta de vegetació, el que fa que hagis de palpar-la per notar el canto. Aquí la verticalitat es plena, però es deixa  fer.    La progressió és lenta ja que cal anar protegint-la al gust. En algun tram l'escletxa desapareix, aleshores ens fa  apretar les dents per la placa; quan es torna a obrir més amunt, permet posar-hi els peus i es guanyen metres ràpidament. A la meitat, un bolt protegeix un d'aquests trams de fissura tancada, a partir del bolt la dificultat puja, diuen 6b de continuïtat....al Joan no li va semblar, està fort el tiu!! cal anar amanint, al capdamunt entren be als tascons i Àliens, mentre s'està col.locant-los amb un peu ben encastat, es troba que al voler continuar amunt, aquest no vol desencastar-se!!! vaja jugada! li costarà una bona estona treure'l.
     La dificultat baixa i arriba a un relleix, a la dreta una Sabina amb una baga, cal sortir d'aquest curt muret vertical ajudant-se amb l'arbret, però el pas és divertit i gens natural!! vaja broma després de la currada que porta!!
    Panoràmica de tota la fissura, quin nas van tenir els aperturistes.

    Gairebé aplaudim quan el Joan xiula reunió...i és que no n'hi ha per menys, quina línia més elegant i ben trobada. Quan recuperem la tirada, trobo que es deixa fer prou be ja equipada, clar! però hi ha dos trams que em fan suar, un poc després de la Sabina just a l'inici de la placa vertical i l'altra superat el bolt en un pas que has de sortir-te en bavaresa per guanyar metres, tot i que si es vol es pot tibar de Tòtem-Cam, que és el que hi ha posat el Joan. Amb això vull felicitar els aperturistes, que han deixat la línia pràcticament neta, de tal manera que, gràcies a l'escletxa, hi haurà qui hi passarà amb el que hi hà i quí ho equiparà a tutti plen segons necessiti, ja avisen a la ressenya que millor dur alguns números de Càmalot repetits.
    Des del cim, la vall de Canelles, al fons llu el panta d'Oliana.

    Una vegada tots tres a la darrera reunió ens felicitem, la via ens ha agradat, el dia, esplèndit: sol i ventet fred, combinació perfecta, excepte per la cremada que ens hem endut. Per sortir de la paret cal grimpar una mica fins el carener. Aquí ja ens podem desencordar, toca desgrimpar la carena en direcció oest a buscar els ràpels de la via Dioni, tot baixant trobem la reunió cimera d'aquesta i una mica mes avall el ràpel. Una corda protegeix l'arribada a la instal.lació, a tenir en compte per a futurs repetidors, tots els ràpels de la Dioni són d'accés prou penjat, les cordes que asseguren l'accés estan molt deteriorades i millor no refiar-se'n, caldria una renovació de les mateixes i més tenint en compte que aquesta línia de ràpels és la que es fa servir per baixar de les tres vies. Si algú hi pensa fantàstic, sinó quan hi tornem portarem corda nova per arreglar-ho. Farem tres ràpels el primer en corda simple, 30 mtrs, a la penúltima reunió de la Dioni, d'aquí baixem per un corriol, túnel de vegetació a la següent instal.lació: la corda de protecció té tota la camisa trencada i l'ánima esfilagarsada...hi vam arribar protegint-nos amb un passamà que hi vàrem posar i trèure. D'aquí ens arribem a la segona reunió, també passant per un túnel de vegetació, on també hi ha una corda fixe molt malmesa, recomanable pel que baixi  primer arribar-se a la reunió i lligar-s'hi abans de deixar el ràpel. D'aquí ja a peu de via, què maca es veu la placa per on va la Dioni, m'entren ganes de tornar-hi.
    Ben contents al cim, sort del ventet sinó ens hauríem torrat encara més!

    Ja a peu de via, a l'ombra, aquest topant queda a recer del sol força estona pel matí i de seguida a la tarda, ja que queda en una mena de semicercle tancat, pleguem el material. La baixada serà ràpida, ja que el corriol és ben dret i no dóna treva fins la pista. Al torrent ens refrescarem aprofitant el bon cabal d'aquesta primavera. Pujadeta fns al Mas on petem la xerrada amb l'avi una estona.
    Ressenya que trobareu a



  • La Noche del Loro

  • Una via que ens ha agradat, amb un començament potser més "fluix" que la resta de via, però que no desmereix; equipament molt adeqüat, els trams per sota el cinquè inexistent, però amb possibilitats d'acompletar-lo si ens cal, als de mes grau bo. Tan sols a la tercera tirada hi ha un pas "reboton" i que a mí em va costar molt, però que finalment vaig resoldre amb l'ajuda d'una baga, li posen 6b però en lliure altres que ho han provat pensen que de 6c no baixa...tanmateix és igual per mí A-1 de baga hehehe. Molt homogènia, no hi trobes trams intermitjos com a la Dioni d'enllaç entre tirades, no tan mantinguda com la del Camí de l'Alfons Baró, tanmateix menys equipada, més aventurera, menys esportiva. La llàstima és que amb la calor haureu d'esperar un dia enboirat o fins a la tardor per repetir-la, fa de bon esperar però!
     Un molt bon record-homenatge pel Josep, a ell segur que li hauria agradat.
    En Josep Sànchez Carrasco



  • l'escultor de somnis un bon amic per sempre.