dimecres, 15 abril de 2015

Via Glòria a la Miranda de Can Jorba, una "clàssica" amb rebava...

Amb el Josep i el Toni apunt de començar
Aquest dilluns a la tarda s'han congriat els astres i quedem amb el Josep, que fa dies que no coincidim i el Toni per fer una escapadeta; a l'haver treballat dissabte tenia dilluns festa i malgrat haver tirat la canya a tothom conegut no havia trobat qui pugués sortir....però mira per on al final serem tres! No tenim massa clar on anar i tot fent camí cap a Collbató decidim finalment anar a Can Jorba per fer la via Glòria. Fa anys, tants com vuit ja la vaig


  • fer
  • i en tenia molt bon record, i recordava que deu n'hi dó com tivaba....
    Inici per la placa menys dreta del costat, d'on passarem a la placa.
    Avui es demana començar el Toni, cap problema, ja que així canviem les tirades. L'inici és divertit pel mur lateral no tan dret com la placa a la que ens enfilarem. Les assegurances justes i molt ben posades, que et fan escalar.  Escalada tècnica i física, amb les preses que comencen a estar una mica gastades.
    Pas clau de canvi de mur i enfilant la placa.

    Cap a la meitat es redreça i es fa estudiar...les preses hi són, però cal treballar-s'ho, per gaudir!!! La reunió no és còmoda per anar tres amb el que surto ràpidament a buscar un magnífic pitó que ja es veu de la reunió estant. Aquí l'escalada és menys física i de grau mes baix, però la roca és un pel trencada i t'ho fa mirar...al ser més senzill també les xapes allunyen, tanmateix però pots acompletar l'equipament a discreció. Tinc la impresió d'anar sempre de canto i és que la configuració de les plaques t'obliga a flanquejar sempre cap a l'esquerra, sensació un pel "desagradable".
    Començament de la segona tirada, sempre en diagonal a l'esquerra.
    Recuperant la tirada, força aventurera i que podrem complementar amb flotants a demanda.

    L'arribada a la segona reunió és força trencada i costa de posicionar-te...una bona Sabina et fa sortir cap a l'esquerra però en compensació és de bon engrapar hahaha.
    Anirem salvant diferents ressalts al tercer llarg.

    Hi torna el Toni, aquesta és una tirada extranya, que va saltant diferents replecs fins situar-se sota un desplom, desplom que no afrontem, sinó que la via esquiva amb mestratge amb un altre magnífic flanqueig, arrrrggggg, punyeteros flanquejos!
    El quart i darrer llarg ens guarda una sorpresa en forma d'apretada al mur final.

    Surto pel darrer llarg, és curiós, sembla trencat, però no, la roca hi és franca i cantelluda, de peus sempre ben posicionat, això sí, has d'anar sortint cap al buit; una llastra "expanding" és clau per entrar a la part vertical del final, jo aprofito per posar-hi un Àlien, tot i que no sé si serviria de gaire en cas de caiguda...potser seria pitjor ja que a la caiguda hi hauríem de sumar la llastra....però el cert és que després de tant de temps aturat, el meu coco em demana això hehehe....engrapada a la llastra i altre cop a la placa, placa que ara es redreça fins a la vertical, donant, el pas més dur de tota la via, Cinquè superior díuen...però per mi potser és un 6a. Haig de fer un repòs ja que no veig clar per on sortir...però hi torno, baixo a la repiseta i repeteixo el pas, ara sí, amb un cop de gas supero la cinta i ja cap amunt....bufff com tiba això. Veig la reunió molt amunt i surto a buscar-la per la dreta, gens recomanable ja que tot baixa!
    Ressenya de
    l'Escalatroncs
    Ha estat una molt bona tarda, en bona companyia, com fèia temps! la via la recordava molt bona i ho segueix sent, recomanable però per anar-hi amb el grau ben consolidat, sinó millor dur material per acompletar la protecció, sobretot al segon i tercer llargs, els més senzills; Agrair als seus aperturistes J.C. Peña, J.Escofet i I. Notivoli (2005) aquesta línia.  A les tardes i comença a fer calor, millor pels matins.

    dimarts, 7 abril de 2015

    De Petit Nil a Petit Guifré al Frare de Baix. Serrat d'en Muntaner.

    El Frare de baix del Clot de la Mònica vessant est.
    Aquesta Setmana Santa tan sols he pogut sortir a grimpar el dilluns, el dia de la Mona, amb el que s'imposa una matinal que tenim compromisos familiars. Avui fem colla amb el Mingo, el Josep Anton i el Quique. Després de fer un cafetó a Collbató deixem els cotxes a la Hípica i fem la caminadeta fins al peu del Frare de Baix, al Clot de la Mònica. Fa un dia rúfol, una mica frescot, però res comparat amb les fredorades i humitats d'aquest hivern.
    El tècnic començament, mig diedre, mig placa.
    Faré cordada amb el Quique, i em deixen començar; ara fa una mica mes de cinc anys que ja l'havia fet amb el Toni i també vaig començar, però enguany m'ha semblat més dura o mes ben dit més tècnica, és punyetero el començament, no saps si posar-te en diedre, anar per la placa...o una mica de tot, que és el que acabo fent. Una vegada abastat el bolt la cosa canvia, molt de canto i múltiples possibilitats d'autoassegurament.
    Inici del diedre, vertical i atlètic.

    Una vegada ben posicionat als peus del diedre vertical, en palpo les preses, són bones i a mesura que t'enfiles el canto és generós, millor agafar-s'ho en bavaresa; el pas clau és sortir del diedre, el cos et queda descolocat i el bolt per sota...tot suma, finalment fent oposició trobo la manera d'enfilar-me i ja se surt facilment. Entro en un replà trencadot, primer no veig el bolt a la dreta i poso un àlien a una escletxa, el trec a l'adornar-me del bolt, i això que ja l'havia feta!! del bolt tot i que és mes dret cal anar recta amunt, trobarem una sabina que es pot llaçar i per passos finots Montserratins amb molt bona roca anar superant el mur al costat de la fisura on hi podrem encabir el que vulguem, jo hi he posat el Càmalot 0,5.
    El Mingo i el Josep Anton escalfant motors, mentre el Quique ja treu el nas del diedre.

    Recupero el Quique que en passa via i tot seguit ja ens empaiten el Mingo i el Josep Anton. Decidim esperar-los i que ara encapçalin la resta de via, la Petit Guifré. Mentre ha anat tapant-se i destapant-se i a estones bufa un vent ben fred que farà que ens posem tot el que portem.


    El Mingo entrant a la reunió i la cordada apun d'iniciar l'altre via.

    El Quique empaitant els companys, es finot i ja relliscós aquest primer llarg.

    Ara continua el Quique, aquest tram de via és molt finot, i les preses rellisquen...però amb la seva tranquilitat va enfilant-se i ja és a la reunió on el Mingo i el Josep Anton estan negociant la continuació.
    Des del cim el Mingo ens enganxa a la reunió i sortint del tram mes dret, antigament artifo.

    El següent llarg és divertit, la sortida de la reunió ja et posa a lloc, una bona tibada de braços, sort de que la presa és cantelluda i fonda. La continuació però ja no en te res de cantelluda, és un esperonet amb preses menudes i peus poc evidents, antigament en dèien artifo, actualment 6a+; no el vaig encadenar, però van sortir tots els passos, ara no cal patir, ja que les xapes són prou aprop i en A-0 sortiria. Passat el bombet, resta una placa llisa d'adherència de peus que fa vibrar!
    Enllaço les dues tirades gràcies a les cintes que el Mingo em deixa posades.

    Arribo a la reunió i el Mingo em diu que continui si tinc prou cintes i no les tinc, però em deixa les seves posades amb el que continuo i així estalviem temps; el muret final sorprèn, sobretot si l'agafes directa per on van les assegurances.
    Des del cim del Frare el darrer tram de la Petit Guifré.

    Del cim fem un ràpel de seixanta metres fins la feixa, encara ens sobra corda i d'aquí un de trenta ens deixa al peu del Frare, atenció però que aquest es fa d'un sol Bolt amb anella...probablement prou segur, però cadascú que trii, també es pot baixar caminant.
    Ressenyes d'en Joan Vidal de l'extinta Ona Climb i de la revista Vértex nº 198 pàg 52.


    Una combinació recomanable aquesta, ja que et permet fer força metres tots en lliure i en roca de bona qualitat en general. Ideal per dies freds i assolellats, aquesta raconada sol estar molt protegida del vent.

    dissabte, 28 març de 2015

    Los Misteris del Pepegall. Alòs de Balaguer, el Talòs.

    El Congost de Mu i el Pic de Castellàs una raconada idílica.

    La zona d'Alòs de Balaguer, el Talòs com díuen els amics GALLS, està de moda, i tot gràcies a la feinada que hi han fet el Grup d'Ascaladors de LLeida (GALL); aquest dissabte després de mes d'un mes sense poder escalar per problemes de salut de les iaies, hi he tornat amb el Toni, vaja, m'hi ha portat el Toni que tenia molt ullada Los Misteris del Pepegall, ja hi va anar però la pluja el va fer fora a la segona tirada.
    Primer llarg per disfrutar fins arribar a les "hostilitats" hahaha

    Ens hem llevat d'hora seguint la doctrina Guardiola i del Toni i l'hem encertat! hem estat els primers. Això ens ha permès fer una escalada tranquila sense presses mentre miràvem com l'aparcament s'anava omplint; hi havia aplec GALL, gairebé tot el Galliner hahaha i també hem pogut saludar el Joan Prunera, Joaquim i Jordi Joan que anaven a Lo Nick.
     Avui començo jo, la roca és ben eixuta no com la darrera vegada amb elJoan Asín


  • El Toni mirant-se "les Hostilitats" en forma de 6b, no l'hem ni olorat, l'A-0 fa miracles pèrò.

    Vaig una mica dubtós de com em trobaré després de tant de temps, però avui la roca ben eixuta dóna confiança i l'equipament és ben posat sense ser generós, on toca, i la roca d'escàndol.  Disfruto aquest començament, bon auguri per la resta. La placa de 6b és molt ben assegurada i no fa patir, arribo fins als dos últims bolts on cal fer tibada de cinta, ja que no trobo peus: són en adherència i de mans, merdetes, vaja un 6b amb rebava!
    Plaent segona tirada, el Toni se la ventila ràpid.

    Continua el Toni, avui "ja es nota la caloreta" com diria la Rita hahaha per sort a mesura que guanyem alçada fa una mica d'aire. Un pont de roca simbòlic i amunt, un llarg més homogeni en el cinquè grau,  per gaudir.
    Després del tram de caminar la placa del tercer llarg, que s'anirà redreçant a mesura t'enfiles.

    La segona reunió és comuna amb la de la Olga Frontera, unes bagues en una Alzina; d'aquí amunt caminant seguint un corriol ben marcat amb cura de no decantar-nos a la dreta sinó en direcció a la gran placa més a l'esquerra. Bones gandes i millors peus, ara cal mirar-s'ho i anar cercant el millor camí. Els bolts distanciats però la bonior de les preses no et fa patir gens, excepte a la sortida on un tram terrós fa dubtar, aquí llaço un romaní hahaha el Romaní de la por! atenció no aneu a l'esquerra per entrar, recta amunt la roca és sòlida i mes avall tot es mou...
    Al tram mes finot i entrant a la reunió on cal vigilar amb la terreta.

    La quarta és la tirada estrella! verticalitat mantinguda i un flanqueig ben distret. 

    La quarta tirada es veu impressionant! una placa híper-vertical que sembla ens farà suar...s'hi posa el Toni, abans d'arribar a la primera xapa hi ha una bona Sabina, però la roca és franca i tira cap al bolt; el veig progressar i de cop: una presa de mans avall, ben ferma i grosseta tota ella...espero no baixi el Toni al darrera hehehe però està ben posat i ni es mou, tan sols un crit per avisar-me. Continua ben tranquil, bé Bou! i s'enfila amb tranquilitat fins el flanqueig.
    Al flanqueig on cal posar cintes ben llargues i alternar les cordes si no voleu patir!

    Un llarg flanqueig a la dreta, molt ben assegurat, i altre cop cap amunt; si no voleu patir com el Toni, poseu cintes ben llargues i alterneu les cordes. El perdo de vista i ja escolto Reunió!
    El darrer llarg al final és comú amb l'Olga Frontera, una disfrutada ! bon canto i bona excursió.

    Darrera tirada, aquesta és força llarga 55 metres, i d'entrada no sembla gaire engrescadora, un flanqueig constant a la dreta tot seguint els distanciats bolts i el que et demana la roca, aquí molt agraïda en canto, ara sense gaire ambient ja que a l'inici anirem gairebé a tocar d'un relleix; aquí també molta cura amb les cordes si no volem suar arrossegant-les. Quan s'enfila recta amunt l'ambient guanya i l'escalada esdevé fantàstica. Entronco amb l'Olga Frontera
    Sortida habitual i sortida "made" in Toni

    El darrer muret abans de la reunió cimera és molt maco, hi ha un pont de roca que marca la via i que de poc serveix, ja que quan hi arribes ja has fet el pas, jo ni tan sols l'he xapat. El Toni quan arriba aquest punt té un ensurt, troba un escurçó al replà ! Però sembla que no l'ha amoïnat gaire ja que el darrer tram que és una grimpada senzilla li sembla poc i s'envà per una mica més a l'esquerra, a buscar un esperó que es veu prou bonic, llàstima que molt escamós i brutot. S'hi enfila i pot posar dos Àliens un al costat de l'altre,  d'allà ja surt amunt.
    Posant un merlet després de la variant, que es pot protegir amb Àliens.

    Reunió cimera i anant a buscar la canal de baixada just a sota.

    Del cim crestegem uns metres per poder agafar millor l'evident canal que tenim als peus; amb compte ens acostem al cingle, just abans un bon boix té un seguit de cordinos d'on es rapela; nosaltres hi afegim una cinta plana, no fos.... Hem baixat amb dues cordes ja que s'indica un ràpel de 35-40 metres, però hem vist que amb una sola també es pot baixar, havent, però, de desgrimpar uns metres senzills. Ara ja no fa "caloreta" no, fa una calor espaterrant, renoi com s'enfila la temperatura ja!
  •  
    Fantàstica ressenya dels



  • GALLS
  • Una via que, com les altres que han obert darrerament els GALLS, ens ha agradat molt. Ben equipada, el Sergi (GALL) ens comentava que a diferència de la del Nico, aquesta té una concepció de via equipada amb el que poca cosa cal posar, mentre que la Nick és per disfrutar equipant. Afanyeu-vos si la voleu repetir ja que aviat la calor en complicarà molt l'ascensió. Ara, no espereu una via sense terreta ni pedres ballarines, el terreny és el que és i trobareu sorreta, preses brutes, alguna que voldrà volar, però també gandes d'escàndol, bons peus, verticalitat i tranquil.litat, sobretot si deixeu passar aquesta febrada inicial. Gràcies als amics GALLS per tan bona feina, d'apertura i de divulgació. Ara sols cal que els escaladors sabem respectar la zona i el seu entorn, tinguem-ho en comte.