Ta Tocao Lo Gall entrant per Sueño Vertical. Alòs de Balaguer.

Lo Segre despertant-se de l'emboirada abans de passar l'estret del Mu.

Dissabte divuit de febrer, som una bona colla: el Toni, el Carles, La Lara i la Valèria i el Josep i jo mateix...quin aplec! Doncs cap a Alòs hi falta gent; preceptiva parada al Forn Serra on carreguem piles per un matí divertit.

Tota la colla d'avui.

Tot i que anem d'hora i la boira que encara hi ha, trobem força cotxes, per cert, ben mal aparcats, ocupant tant espai com volen...què costa deixar el vehicle ben posat pensant en que vindrà mes gent? El Toni i el Carles faran  Lo Nick, així com la Lara i la Valèria que ja fa temps que escalen però encara no van massa "soltes" en això de muntar reunions, el Toni les ajudarà; per la nostra part, anem a la Ta Tocao Lo Gall entrant per la Sueño Vertical.

Entrant a la primera reunió.

Deixem la resta a peu de la seva via i baixem una mica per a poder flanquejar, passem la Olga Frontera i mes a la dreta veïem una cordada a la nostra, ens tocarà esperar torn... Inicialment aquesta via era desequipada completament i darrerament si ha  afegit un discret equipament, així com redreçat l'itinerari.
 Començo amb una bonica placa, vertical i compacta, protegida per un bolt a la meitat, per anar a una feixa ascendent a la dreta, un pont de roca a una Sabina ens fa tirar recta amunt, aleshores en tendència a l'esquerra fins la reunió, després d'un tram de feixes amb força terra, però que no molesta.

Segona tirada, plaent, ben equipada.

Ara surt el Josep, que malgrat portar força temps sense escalar, s'anima amb la tirada: comença recta amunt per de seguida flanquejar i travessar un esperó; ara placa fissurada que es deixa fer molt be, mes amunt una feixeta i un altre ressalt.

Acabant el rostoll de la tercera tirada.

La segona reunió és en una mena de collada, cal baixar per entrar-hi... Tercera tirada amb molta vegetació i ressalts verticals de tan en tan, a cada un d'ells un bolt ens confirma que som a la línia. Des de la reunió veig els companys de Corbera fent la primera tirada de la segona part de recorregut.

Travessada la feixa entrem a la segona part: Ta Tocao....

Ara cal caminar uns cent metres fins a la paret del davant on hi ha la Ta Tocao. Ho fem encordats apurant el seixanta.

La cordada del davant negociant la primera tirada de la segona part.

Ara canvia i millora molt la paret, que és més compacta i neta: comença per uns diedres i ressalts fins a un mur-placa prou finot i que ens fa estar atents fins l'entrada a reunió en un còmode replà a l'ombra d'un Aladern, ombra que avui molestava...fa fresca!

A la placa finota abans de reunió.

Sortint a per la segona tirada després de la feixa.

Al pas clau, un V+ que ben be sembla més dur que el pas de dalt! (6a)

La cinquena tirada, segona de la Ta Tocao, és macota: surts de la reunió cap a l'esquerra per entrar en un seguit de plaques que es van redreçant, a la meitat, el pas clau: hi ha tres bolts seguits, i no n'hi ha per menys...aquí, tot i anar de segon m'ha costat encadenar, superat aquets tram la cosa millora entrant mes relaxat a la reunió.

Darrera tirada: entrant al diedre desplomat i fent el divertit flanqueig per entrara a reunió.

I la darrera tirada que per la ressenya és la més potent, i la veritat que es fa mes be que el pas anterior, ara, cal encertar-la en la col.locació al diedre desplomat, sinó et pots complicar molt!
També hi trobem diferents ressalts que ens aniran portant fins a sota el diedre desplomat, quan hi ets ben a dins, cal saber-ne sortir per situar-se a la placa de la dreta, que te preses franques que et deixen enfilar amunt fins al flanqueig; aquest és aeri i impressionant, però amb calma hi vas trobant bones preses que et deixen progressar sense patir. La reunió incòmoda, sort de poder repenjar l'esquena a la paret del costat.

La resta de la colla baixant de Lo Nick

La cordada del davant han optat per baixar per la tartera gràcies a la instal.lació que hi ha penjada del merlet cimer, nosaltres ho fem per la via, no ve ningú al darrera i a més hem deixat les motxilles baix. Anem a trobar la colla, els trobem també rapelant i tots plegats i ben contents, fem cap al corriol que ens deixarà a l'aparcament.

Ressenyes del GALLINER, bona feina!!

Una via, la TaTocao, reexida, amable, ben equipada i amb roca excel.lent, la Sueño vertical tampoc ens ha desagradat, excepte la tercera de la primera part, la resta no podem opinar... Ha estat un dia especial, ja que he conegut una parenta:  la Lara parlant, parlant, ha resultat ser filla d'un cosí quines casualitats té el mon de l'escalada ha ha ha.
 La via recomanable de totes totes.

Alta Fidelitat nou anys després...Serrat dels Monjos.

Serrat dels Monjos, la nostra via és a la dreta del tot.

Per fí un dissabte amb una mica de bon temps...malgrat el vent. Avui hem quedat força colla, el Toni, la meva filla Núria, el Joan i el PereJoan, finalment el fill del Toni, el Carles no ha pogut venir. Fem cap al Bar Muntanya on ens aplegarem una bona colla, Joan Baraldés i Antonio Alarcón, Vicenç, David i colla, El Ricard Rofes i el Joan Prunera...era d'esperar ja que el temps no deixava altres alternatives. Decidim anar cap al Serrat dels Monjos a repetir l'Alta Fidelitat i el Joan i Pere a la Planetes transparents, totes dues dels germans Masó. Deixem el cotxe a l'àrea d'esbarjo La Salut i mentre ens preparem trobem l'amic Pere Forts i el Juanillo, ja hi som tots!

Aquesta placa desenganxada és la clau per trobar la via.

Per anar al Serrat dels Monjos agafem la drecera que s'enfila recta amunt; continuem cap a les escales de les coves, abans d'arribar, en un revolt surt un camí a la dreta que inicialment planeja per baixar poc després, és el camí de les Feixades. Passada l'Aranya es queden el Pere i el Juanillo a la via del Xavi, nosaltres continuem flanquejant fins baixar a travessar el Torrent Fondo a partir d'on deixem enrera el Serrat de les Garrigoses per encarar el dels Monjos. Quan el camí es comença a separar de la paret primer es queden el Joan i el Perejoan i nosaltres continuem fins a trobar un corriol que s'enfila a buscar la paret. Una llastra desenganxada i trencada de la base és el que ens farà adonar que ja som a peu de via.

A l'agosarat començament, on agraeixes que la llastra encara hi sigui...

Anem tres, avui la Núria s'estrena en vies d'aventura amb el que la deixem al mig; començo com fa nou anys, l'espit solitari és prou amunt, però la bavaresa que permet la llastra és cantelluda i dóna confiança. Fet el xapatge, es flanqueja aèriament a buscar la dreta de l'esperó, per on és més senzill i per diferents graonades em vaig enfilant. Ara es torna a posar seriós, arribo a un mur amb una franja vermellosa i amunt un diedre cec...no se veure cap assegurança, sembla ser que el primer pitó ha volat...i pensant que havia de flanquejar faig una deriva per terreny delicat a buscar el següent diedre...aquest és una mica brut però es deixa fer i protegir. Aquí l'hi he complicat l'ascensió a la Núria, que no està acostumada a aquestes peripècies...però ara ja l'he errat.... Aconsegueixo superar el diedre i vaig amunt no sense un bon fregadís de corda a causa de la essa que he fet.

Al darrer tram de la primera tirada, on em marco un erroni flanqueig, obrint una variant!

Ja a la reunió recupero la colla, la meva filla s'enrecordarà de mi al flanqueig!!! sort del Toni que la va orientant de com anar-ho fent. Ja tots tres a la reunió, continuo amb la segona tirada, ens hem partit la via amb el Toni i ell farà els dos darrers. D'entrada cal flanquejar a buscar uns blocs que superarem amb passos atlètics, no feu cas d'un parabolt del vuit que és de la Bikini. passades dues graonades ens trobem dins una canal que deixem per encarar un diedre d'aspecte lleig i trencat, però millor que no aparenta, un pitó i un espit ens orientaran. Al capdamunt cal decantar-se a la dreta a buscar un espit, som en una placa vertical i compacta, abastar el següent i sortir-ne, és el pas clau. Quan s'agafa la llastra desenganxada ja estem salvats ! aleshores pots triar entre posar algun trasto o continuar que ja és fàcil fins a la reunió.

A la segona tirada entrant al diedre trencat que em deixa a la placa.

Segona reunió.

Treballant la placa i al pas clau, un bon sisè.

La Núria il.lusionada.

La tercera tirada comença per placa vertical i acaba amb un diedre encara més vertical!

El punyetero diedre d'entrada a la tercera reunió.

Bé, ara li toca al Toni, surt a fer la tercera tirada, més curta que les altres, comença per un mur de forats vertical i maco a buscar una fissura oberta de la que ja s'ajeu a buscar un diedre on hi ha un clau. L'anterior vegada, aquesta tirada em va tocar a mi i no vaig saber veure el clau amb el que vaig continuar per placa a buscar un espit, de la Bikini, passat aquest em vaig adonar que la reunió era sota meu i vaig arribar desgrimpant a la mateixa. Aquest cop el Toni s'hi fixa i fa el diedre, i quin diedre, vertical i punyetero, gens fàcil.

Quarta tirada, sinuosa i divertida.

La darrera tirada és prou llarga: cinquanta metres, i sinuosa, cal parar cura amb les cintes per evitar un fregadís excessiu. Comença enfilant per sobre mateix de la reunió, terreny esmicolat, atenció, per de seguida entrar a una magnífica placa i unes graonades atlètiques.

Superant les atlètiques graonades

Superar els murets és més tècnica que força, passos divertits, estètics, ben trobats, cal dir que la via m'agrada? ha ha ha. Tornem a trobar un pas clau: superar un diedre per posar-se sota una ferma placa; aquest pas és espectacular i t'aboca al buit...a veure la Núria... Ja a la graonada cal derivar a la dreta a buscar un diedre obert on per placa fina et pots anar enfilant, d'aquí ja afluixa i perd verticalitat fins a la placa final on ens espera el Toni.

La cordada veïna a La Grafitti i una altra a la Guateque.

Acabant la via, molt bé Núria.

La Núria lluita fins el final, però avui la via és molta via! li dic que es deixi de punyetes i que tibi de cinta sense manies...ho agraeix. Arriba al cim ben satisfeta i cansada, cansada no pas físicament, que està fortíssima, sinó mentalment. Ens apartem de la paret i preparem la baixada, que encara no s'ha acabat tot, resta el ràpel, que és ben airós.

L'espectacular ràpel de baixada, on millor no badar...

El corriol és ben marcat, tanmateix no s'hi val a badar. Sobretot a l'arribada a la instal.lació. Baixa primer el Toni i després la Núria, són cinquanta metres de baixada en part volats...avui Núria t'ho has currat!

Satisfets anem a fer una beguda a l'Àrea d' esbarjo La Salut.

De tornada al cotxe la Núria ens fa gruar el camí, i és que ara s'ha alliberat dels nervis i deixa anar tota la seva energia, que no és poca! Avui li ha tocat patir una mica, però de ben segur que aviat ens encapçalarà les vies i serà ella que ens ajudarà a nosaltres, és llei de vida! Gràcies Toni i Núria per la companyia i fer-m'ho passar tant be, és un goig poder compartir les teves il.lusions amb la gent que estimes.

Ressenya dels germans Masó que es trobava a "El Balcó de la Lluna".

Una via molt recomanable, d'aventura, amb l'equipament just, on haurem d'escalar i on ens caldrà intuició per no perdre'ns. La roca prou bona, sobretot si no et surts de línia...amb gran varietat de passos, diedres, plaques, bavareses...tan sols ens hi faltaria una xemeneïa com a la Planetes Transparents, també dels germans Masó. Nou anys després puc dir que m'ha agradat potser més que quan la vaig fer per primera vegada. Agrair als germans Masó aquestes línies tan ben trobades.