Roc del Dui, via Doctor Neret a la Roca d'en Rossell, gneis aprop de casa.

La vall i gorja de Núria

Fa molts anys que pujo a la vall de Núria però encara mai hi havia escalat...finalment aquest estiu lliguem caps amb el Joan i el divendres 21 ens hi arribem; el company les ha fet gairebé totes, amb el que triarà objectiu, i aquest no serà cap altre que la Dr Neret, recent apertura de la gent de la zona, Patu, Fonts i Sergi del blog Escalades al Ripollès (octubre 2014). La gorja de Núria en el seu vessant de ponent té uns panys de paret vertiginosos, per on, fins no fa massa hi passava el carrilet, actualment aquest va per una llarga foradada deixant lliure la zona de talús per on abans hi havia la cremallera. Això ha permet guanyar en tranquil.litat a l'hora d'escalar i d'obrir itineraris.
 Per arribar-nos a peu de via hi ha diferents maneres, nosaltres vàrem anar caminant pel camí vell de Núria agafant el trencall del Roc del Dui, podem deixar el cotxe a l'aparcament que hi ha a la pista que de Queralbs puja a Fontalba.
He vist que tothom anomena la zona d'escalada com la Dent d'en Rossell i m'ha sorprès ja que jo sempre l'havia anomenat com a Roc del Dui que és el nom d'aquest cim i paret que en la zona sud s'anomena Roca d'en Rossell...be, els coneixedors de la toponimia ja ens ho aclariran.

Superada la mullena, disfrutant a les plaques.

Haurem de pensar en uns 45-60 minuts d'aproximació depenent del ritme que portem. El peu nde via el trobem passat el segon túnel, just sortir-ne ens enfilarem a sobre per uns graos clavats al mur, per traça evident seguirem a buscar la paret fins a trobar una corda, d'aquí mateix surt, a la dreta, la Dr Neret. L'inici no és gaire engrescador, tot ple de molsa i d'aspecte relliscós, però la placa assolellada que ens espera fa esboirar els possibles dubtes que puguérem tenir; això i l'abundor de xapes en aquest remulladet començament, hahaha.
 Començo jo, que la segona tirada és forta i li reservo al Joan. Malgrat l'aspecte molsós la roca és franca, aspre i adherent, per disfrutar! això sí, triant per on passes.

Entrant a la reunió, la molseta és ben molla, però s'esquiva be.

El Joan començant la segona tirada i jo recuperant-la tot patint-la ! 6b

Li toca al Joan la tirada clau, aquesta està oberta amb mes alegria d'assegurances, sobretot a la meitat de la tirada on hi ha una bona excursioneta, es comenta que es pot posar algun Àlien, ell no ho va fer, està fort el mosso! l'entrada a la reunió se les porta, sort d'una soca tallada que fa de bon engrapar.

El flanqueig de la quarta tirada, amb una entrada a reunió espectacular!

Sortosament la tercera tirada és més senzilla, però no pas lletja, algú l'ha enllaçat amb la següent, però jo prefereixo aturar-me, ja que amb les esses que fa penso que el fregament ha de ser futut. Surt el Joan a fer el flanqueig, comença molt brut i el trobem força moll, tanmateix es passa be i quan s'entra a la placa central és molt divertit i això que l'aspecte no és gens amable hehehe.

Més espectacular, que no difícil....això sí, ambient !

Acabat el flanqueig la via ens sorprèn amb una remuntada vertical i fins i tot desplomada a buscar la reunió; la roca hi és tan agraïda que és per xisclar !!!

Pas acrobàtic a la cinquena tirada.

Ja estem a l'ombra fa estona, i és que malgrat ser orientada a l'est, la forma de la paret fa que el sol hi toqui poques hores...d'aquí la molseta i mullena! Ens mirem la ressenya i veïent que si continuem així em toquen les tirades més fortes li cedeixo la tirada al Joan, així a mí em tocaran els V+, però no sé si vaig fer pas bon negoci, ja que quins V+ !!! Aquesta cinquena és rara, d'entrada va per on es veu més molsa...clar que és on és més senzill....superat un muret delicat un sostre que se supera amb passos atlètics, espectaculars i divertits, aleshores un flanqueig extrany i reunió.

Atlètics passos, flanquejos, sorprenent sisena tirada

És de nou el meu torn, comença vertical amb bon canto per fer un flanqueig aeri a l'esquerra, no se si no m'ho vaig saber agafar però vaig engrapar la cinta per salvar el pas! vaja amb els "quinto mas"...la resta entretinguda i sorprenent, aneu amb cura amb el fregadís! jo vaig acabar suant per a fer seguir la corda.

Desagradable setè tram...moll, rarot i amb selva per entrar a reunió...

Ja som força amunt, però la paret no s'ajeu, aquesta serà una tirada desagradable, d'inici un flanqueig delicat, per la molseta mollada per continuar per una placa vertical, estranya , de la que s'ha de sortir entre la vegetació ajudats per una corda fixa...la mala jugada és que hi ha un arbre sec que té l'afició d'enganxar-se a les motxilles.    Quan hem toca a mi, entre la branca i la molsa una mica mes i m'ofego hahaha.
Torno a encapçalar la cordada, comença agradable, però es va complicant amb uns eslabs curiosos, d'aquells de refiar-te be dels gats...la corda comença a fregar també, superats,  enfilo un esperó molt estètic i ja es va acabant, munto reunió en un Pi que gairebé m'acabo la corda.

Esperó de sortida des de la penúltima reunió.

Això s'acaba, darrer muret i al Neretar !

Som gairebé dalt, resten unes graonades entre la Pineda i els Nerets, el Joan s'envà i al cap d'una estona m'avisa que ja puc. Som enmig d'un espès bosc de Pi negre entapissat de frondosos Nerets: això és un indicador de que a l'hivern aquí hi ha força neu, ja que el Neret si a l'hivern queda destapat mor pel fred. D'aquí comencem la "baixada", que en principi no és tal, ja que haurem de seguir traces cap a l'esquerra, direcció sud, i remuntar fins dal de tot del Roc del Dui gairebé. Les fites que anirem trobant ens guiaran. Ja dalt de tot cal continuar sud i començar a baixar a buscar un collet marcatd el que per una corda fixa i desgrimpada anem a parar de nou a la paret, d'aquí amb intuició i alguna fita anem a parar altra cop al camí passant per un pal homenatge a un accident d'helicòpter que hi va haver.

Desgrimpàda de la nostra baixada, bonica excursió però llarga i pesada.

Abans d'entrar al camí de Núria comencem a trobar bolets, amb el que fem una bosseta per sopar!

De retorn al camí la paret s'ens mostra en tota la seva altivesa.

Foto boletada !

Ressenyes que trobareu a

Kimgilbloc

i a

Escalades al Ripollès

Una via què com díuen els seus apertiristes, no sortirà al rànquing de les 100 millors, però que és molt ben trobada, han sabut fer una línia vertical, atlètica i variada, sortejant la vegetació, la molsa i els Nerets hahaha que d'aquí li ve el nom! la vaig gaudir molt, no la vaig pas trobar senzilla, però la roca hi és franca, l'has d'estudiar però.
Amb molta diversitat de tècniques : placa vertical, ajaguda típus slab, flanquejos ajaguts, verticals, diedres, vaja, de tot gairebé. A diferència d'altres vies veïnes, aquesta no sé si a l'hivern és agraïda, ja que el sol hi toca poc, ideal per a dies calurosos d'agost! malgrat tot la humitat hi és gairebé sempre present, entra en el joc, i llevat de dies concrets, no l'altera massa. No cal dir que m'ha agradat oi? equipada per no posar res o gairebé...porteu el joc d'Àliens o de tascons per si de cas. Ara tocarà fer les més clàssiques, menys equipades, per a poder assaborir aquest fantàstic mur de la Roca, Dent d'en Rossell o Roc del Dui.
L'amic Joan Asin
explica un descens més senzill que el nostre una vegada dalt continuar per fressa entre matolls direcció Núria i baixar per un torrent altra cop al camí de Núria, més curt i menys cansat i a més et deixa aprop per si vols fer una altra via..

Spigolo Boccalatte a la Tour Germain. Vall Estreta.

Tour Germaïn ben defensada per una esmicolada i llarga tartera.

Aprofitant l'estada a la Vall de la Clarée amb la Unió Excursionista Sabadell, decidim fer una escalada sense complicacions, el temps la primera setmana ha estat d'una calor sufocant, fins i tot aquí dalt, i aquesta segona setmana la cosa ha tornat a la normalitat, temperatura i temps, amb tempestes a la tarda, prou violentes...el Joan té referències d'aquesta via, l'Spígolo Boccalatte, com una via imprescindible, per gaudir, aèria i amb bona roca, vaja que no ens ho pensem.

Segons la perspectiva no es veu la seva altivesa, però és una senyora agulla.

Per trobar l'agulla, que queda amagada rera una muralla molt mes alta, cal que anem a la Vall Estreta, a aquesta vall s'hi pot arribar per Bardonecchia o be pel Coll de l'Échelle; Per situar-vos, de Briançon cal agafar la carretera que va a Itàlia per Montgenevre, als pocs quilòmetres trobem un trencall a l'esquerra que entra a la Vall de la Clarée, seguim la carretera i passat Plampinet i abans d'entrar a Nevache trobem un trencall a la dreta que indica coll de l'Échelle. Quan gairebé hem baixat tot el coll, espectacular, en un revolt agafem una pista asfaltada a l'esquerra que indica Vall Estreta. La seguim fins arribar a les primeres granges, hi ha un tancat ple de fems a l'esquerra, on aparquem. Cal anar a buscar un pont que travessa el riu i per la riba contrària seguir riu avall. A la poca estona una fita ens indica un corriol que haurem de seguir i que ens durà força amunt a la tartera, nosaltres no ho sabíem i vam continuar baixant fins que vàrem veure l'agulla, aquí també hi ha rastre de camí, però estàs més avall i la tartera és bellugadissa i de mal fer.

Ens ha costat una bona suada arribar a peu de via, però ja estem apunt!

Estem ben be una hora de pujada per aquest tarteram desagradable de caminar...al sol! Arribem al peu de la paret on sortósament hi toca l'ombra tot fent una travessia horitzontal sota les parets per anar a buscar l'extrem dret de la paret on hi ha uns gendarmes característics: el Donjon de la Monaca també anomenat La Mantis, per la forma curiosa que té.

El Donjon de la Monaca també conegut com La Mantis, per la seva forma curiosa.

Ens preparem, avui començo jo, cal pujar a una bretxa entre agullots, de la que es passa al vessant contrari, em trobo un terreny agraonat, trencat i senzill de grimpar, arribo a peu de paret on es veu una gran canal-diedre; d'entrada no trobo res però buscant localitzo un parabolt del que faig reunió. Quan puja el Joan li demano de fer el següent, ja que aquí encara no s'escala hehehe.

Després de la grimpada de l'inici, la segona tirada ja ens fa escalar.

La segona tirada és evident, cal anar superant unes grades amb alguna placa mes complicada i algun pas de ramonage, això ja m'agrada més i sense adonar-m'en ja sóc a la reunió. Aquesta és al costat esquerra de la canal i s'endevina que la via anirà a buscar el perfil de l'agulla.

El Joan al pas clau de la tercera tirada.

És el torn del Joan, aquí la cosa es posa més dreta, però d'entrada es deixa fer molt be, bones preses i al fnal un esperó vertical ben protegit per dos parabolts; aquí cal fer uns moïments molt atlètics, abocant el cos al buit en bavaresa, això sí amb unes preses d'escàndol.

Superada la sortida de la quarta tirada que tiba prou, l'escalada esdevé "plaisir"

Per assolir el cim del Gendarme Gervasutti, ens resta una tirada, la quarta, la sortida de reunió és intensa, de fer una bona tibada, passats els primers metres entrem en una canal profonda que acaba al cim del Gendarme, na plataforma ben plana amb una punxa somital petita i encerclada per una baga per rapelar. Nosaltres rapelarem cap a retrobar l'esperó de l'agulla, la instalació és ben reforçada.

Rapelant el Gendarme Gervasutti.

Recuperant la cinquena tirada, ben curiosa i amb una reunió ben aèria.

La cinquena tirada comença plaquera i fina, per anar pujant en diagonal a l'esquerra a buscar el buit, espectacular, sobretot la reunió, un bon balconet.

Espectacular sortida de la cinquena reunió.

Continuo i em toca una sortida espectacular, primer amunt amb passo potents per decantar-te a la dreta en un flanqueig curt i aeri, superat, la dificulatt baixa molt i de seguida trobo la reunió, continuo amunt i empalmo la següent tirada, més senzilla, però també atlètica i divertida, per diedres ben atlètics.

El Joan disfrutant a l'inici de la vuitena tirada.

Al nostre vuité tram, també comença amb uns passos divertits, això sí, sempre amb molt bona roca; superats els primers metres cal fer un flanqueig a la dreta del que s'empalma amb unes plaques d'adherència que sorprènen després de tant diedre.

Potent sortida de la vuitena reunió.

La novena tirada és un mur que d'entrada tiba fort, sobretot si l'encares pel diedre desplomat, jo m'hi poso per les plaques de l'esquerra havent de fer un pas prou potent i fi, aleshores ja agafo un replà, però encara cal fer un altre pas acrobàtic per passar a l'altre costat del diedre, del que per grades de bon fer encaro el desplom de sortida, més espectacular que difícil.

Recuperant el Joan, al fons ja es veu el diedre del final de via, vertical i aeri.

Ara ja ho tenim, resten dues tirades i el Joan les empalmarà, de sortida cal flanquejar a la dreta a buscar uns Pins visibles des de peu de via i d'aquí anar a buscar el vertical diedre de sortida; aquí ens caldrà treballar be la tècnica de diedre per no patir gens, però això sí, disfrutar de valent! El diedre ens deixa al cimal on hi ha una imatge d'una Madonna, aquests Italians....

Al cim fem millor cara que la Madonna....

A la instal.lació de ràpel, amagada darrera aquest gendarme i que ens costa de trobar.

Be, ja som dalt, ara toca trobar eld escens, portem una ressenya que explica com baixar, però malgrat aquesta em costa trobar la instal.lació, cal continuar recte cap a l'est fins trobar una canal a la dreta, seguir-la i a un gran gendarme que té una fita al damunt, a la part que dóna al sud hi ha una cadena i anella. Jo em vaig acostar al gendarme però no vaig trobar d'entrada loa cadena, rellegint la ressenya vaig pensar que era canal avall, i amb molt de compte em vaig acostar fins al final i res...quan ja pensava que no m'en sortiria, al mirar enrrera vaig poder veure la cadena! vaig haver de pujar una mica i escalar el sòcol del gendarme entrant-hi pel costat oposat al que tocava.

Després d'un ràpel, una feixa ens deixa en aquesta desgrimpada opcional.

El ràpel és en diagonal cap a l'esquerra a buscar una feixa que es veu. Ja a la mateixa anem direcció nord fins a una collada, desgrimpem un muret, hi ha un espit amb anella si es vol, i arribem al collet i a la tartera. Endrecem tot el material i avall amb compte, que el tarteram de blocs grans i desenganxats no fa massa peça...

Tarteram de baixada, on cal vigilar de no fer-ho anar tot avall.

El Donjon de la Monaca o La Mantis tot baixant.

Espectacular el Gendarme Gervasutti.

Al baixar ens decantem massa a l'esquerra entrant a un corredor que ens cal travessar per tornar al cotxe, és punyetero el corredor! relisca al ser ple de pedretes bellugadisses i el pendent malgrat no ser molt fort, fa pensar en millor que no rellisqui per aquí hehehe. Aconseguim finalment retornar a la tartera central i al corriol, de baixada trobem el camí bo que al pujar no vàrem saber identificar i en poca estona som al cotxe.

Una escalada per disfrutar, aèria i amb bona roca, escalade plaisir, però que te l'has de guanyar!

Ressenya

Gulliver.it 

Una escalada Plaisir als Alps, que més es pot demanar? vàrem gaudir-la sols, no hi havia ningú més en tota la paret. Assegurada amb alguns pitons i alguns Parabolts als passs clau, la resta al gust, tot i que posa cosa posarem, ja que la roca i les preses són tan bones que no ho trobarem a faltar. L'aproximació tampoc és molt llarga, però sí penosa si no enxampes be el corriol per la tartera i la baixada no diguem; ambient Alpí, molt aèria. Reunions molt ben equipades. Recomanable.