Vies Pizarro, Desmemoriats i FCE. Les plaques ajagudes de la dreta del Serrat d'en Muntaner dónen molt de sí.

Les plaques ajagudes de la dreta amaguen uns itineraris divertits i amb bona roca.

Anem molt enfeinats i amés estic engripat, no hauria de sortir, però si he treballat tota la setmana....un bon dopatge d'ibuprofè i cap a Montserrat hi falta gent; el temps no ajuda avui, anem d'hora com és habitual si es va amb el Toni, i mentre esmorzem al Muntanya de Collbató ja comença a plovisquejar...quan ja anem a marxar podem saludar el Vicenç i el David i al sortir el Francesc Sunyol, poca colla mes, amb el dia que fa!

A l'esquerra de l'Alberto Gonzàlez, la Pizarro, assegurances justes i roca adherent.

No tenim massa clar cap on anar i acabem al Serrat d'en Muntaner est a la placa de la via Alberto Gonzàlez amb la intenció de fer dues vies que l'envolten, la Pizarro per l'esquerra i la Desmemoriats per la dreta, la primera oberta el 2002 per Pedro López i la segona per Carles Parola, Joan Rovira i Amadeu Pagès un any abans, 2001. L'aspecte de la roca no és engrescador, però quan t'hi poses és adherent i mes neta del que sembla. Això sí les assegurances justes, amb possibilitat de posar alguna peça petita, que avui no dúïem. La reunió la fem a la de la via central, com sembla que anava originalment, la resta es veu molt trencat.

De la reunió cotinuem per l'Alberto Gonzàlez que té una mica mes de "pebre"

La Pizarro va per l'esquerra a buscar una Sabina, a sobre d'aquesta i protegint un muret hi ha un espit, abans trobarem un casquet fet malbé. És més ajaguda i lògica que l'Alberto Gonzàlez, però aquesta trempa una mica més amb el que ens hi tirem hehehe.

Entrada "directa" a la Desmemoriats, roca bona però a controlar...

En dos ràpels som altra cop baix, ara el Toni vol fer la Desmemoriats, no sabem massa per on comença....un mur li fa peça, de sortida fa un graó vertical i continua amb una placa granalluda i divertida; a uns deu metres un arbret permet passar-hi una baga. Contiua amunt i al travessar una placa, un bloc encastat li permet un nou punt d'assegurança, d'allà ja cap a l'arbre ajagut, un fantàstic Pi que serà la reunió.

Assegurances que posem abans de la reunió.

A la segona tirada hi trobem dos espits ben rovellats que millor no provar...

El desplomet surt be i malgrat l'aspecte la roca hi és bona.

Ara la tirada pren caràcter, al davant tenim un muret amb un desplom al capdamunt d'aspecte no massa sòlid...de la reunió ja veïem un espit, foça amunt i que et fa escalar, sort d'un bon forat per xapar! sortir d'aquí demana equilibri ja que la roca no inspira confiança, més una sensació que res, i en pocs moïments som sota el depslomet, es xapa l'espit i el pas és més senzill que no semblava. D'aquí una grimpada i un flanqueig fàcilment protegible fins a la reunió. Comprovem que amb un sol ràpel es pot baixar, amb el que estalviem temps !

Molta humitat i xafogor avui, tanmateix la roca té un grip fantàstic.

Encara és d'hora i anem a fer una darrera via, la FCE dels germans Masó, via d'un sol llarg, sense cap pretensió, però que serveix per que jo escali una mica mes, veïent que el dopatge antigrip ha funcionat.

Recorregut aproximat i assegurances que vam trobar. Ressenya dels germans Masó

Vies sense pretensions, per disfrutar escalant ben concentrat, el seu escàs equipament les fa divertides, però atenció, per això mateix cal anar-hi amb el grau assolit. Dues maneres diferents de pujar aquesta placa tan ferma i amb la roca gens gastada com la seva veïna central mes famosa.

Via Glòria a la Miranda de Can Jorba, una "clàssica" amb rebava...

Amb el Josep i el Toni apunt de començar

Aquest dilluns a la tarda s'han congriat els astres i quedem amb el Josep, que fa dies que no coincidim i el Toni per fer una escapadeta; a l'haver treballat dissabte tenia dilluns festa i malgrat haver tirat la canya a tothom conegut no havia trobat qui pugués sortir....però mira per on al final serem tres! No tenim massa clar on anar i tot fent camí cap a Collbató decidim finalment anar a Can Jorba per fer la via Glòria. Fa anys, tants com vuit ja la vaig

fer

i en tenia molt bon record, i recordava que deu n'hi dó com tivaba....

Inici per la placa menys dreta del costat, d'on passarem a la placa.

Avui es demana començar el Toni, cap problema, ja que així canviem les tirades. L'inici és divertit pel mur lateral no tan dret com la placa a la que ens enfilarem. Les assegurances justes i molt ben posades, que et fan escalar.  Escalada tècnica i física, amb les preses que comencen a estar una mica gastades.

Pas clau de canvi de mur i enfilant la placa.

Cap a la meitat es redreça i es fa estudiar...les preses hi són, però cal treballar-s'ho, per gaudir!!! La reunió no és còmoda per anar tres amb el que surto ràpidament a buscar un magnífic pitó que ja es veu de la reunió estant. Aquí l'escalada és menys física i de grau mes baix, però la roca és un pel trencada i t'ho fa mirar...al ser més senzill també les xapes allunyen, tanmateix però pots acompletar l'equipament a discreció. Tinc la impresió d'anar sempre de canto i és que la configuració de les plaques t'obliga a flanquejar sempre cap a l'esquerra, sensació un pel "desagradable".

Començament de la segona tirada, sempre en diagonal a l'esquerra.

Recuperant la tirada, força aventurera i que podrem complementar amb flotants a demanda.

L'arribada a la segona reunió és força trencada i costa de posicionar-te...una bona Sabina et fa sortir cap a l'esquerra però en compensació és de bon engrapar hahaha.

Anirem salvant diferents ressalts al tercer llarg.

Hi torna el Toni, aquesta és una tirada extranya, que va saltant diferents replecs fins situar-se sota un desplom, desplom que no afrontem, sinó que la via esquiva amb mestratge amb un altre magnífic flanqueig, arrrrggggg, punyeteros flanquejos!

El quart i darrer llarg ens guarda una sorpresa en forma d'apretada al mur final.

Surto pel darrer llarg, és curiós, sembla trencat, però no, la roca hi és franca i cantelluda, de peus sempre ben posicionat, això sí, has d'anar sortint cap al buit; una llastra "expanding" és clau per entrar a la part vertical del final, jo aprofito per posar-hi un Àlien, tot i que no sé si serviria de gaire en cas de caiguda...potser seria pitjor ja que a la caiguda hi hauríem de sumar la llastra....però el cert és que després de tant de temps aturat, el meu coco em demana això hehehe....engrapada a la llastra i altre cop a la placa, placa que ara es redreça fins a la vertical, donant, el pas més dur de tota la via, Cinquè superior díuen...però per mi potser és un 6a. Haig de fer un repòs ja que no veig clar per on sortir...però hi torno, baixo a la repiseta i repeteixo el pas, ara sí, amb un cop de gas supero la cinta i ja cap amunt....bufff com tiba això. Veig la reunió molt amunt i surto a buscar-la per la dreta, gens recomanable ja que tot baixa!

Ressenya de
l'Escalatroncs

Ha estat una molt bona tarda, en bona companyia, com fèia temps! la via la recordava molt bona i ho segueix sent, recomanable però per anar-hi amb el grau ben consolidat, sinó millor dur material per acompletar la protecció, sobretot al segon i tercer llargs, els més senzills; Agrair als seus aperturistes J.C. Peña, J.Escofet i I. Notivoli (2005) aquesta línia.  A les tardes i comença a fer calor, millor pels matins.

De Petit Nil a Petit Guifré al Frare de Baix. Serrat d'en Muntaner.

El Frare de baix del Clot de la Mònica vessant est.

Aquesta Setmana Santa tan sols he pogut sortir a grimpar el dilluns, el dia de la Mona, amb el que s'imposa una matinal que tenim compromisos familiars. Avui fem colla amb el Mingo, el Josep Anton i el Quique. Després de fer un cafetó a Collbató deixem els cotxes a la Hípica i fem la caminadeta fins al peu del Frare de Baix, al Clot de la Mònica. Fa un dia rúfol, una mica frescot, però res comparat amb les fredorades i humitats d'aquest hivern.

El tècnic començament, mig diedre, mig placa.

Faré cordada amb el Quique, i em deixen començar; ara fa una mica mes de cinc anys que ja l'havia fet amb el Toni i també vaig començar, però enguany m'ha semblat més dura o mes ben dit més tècnica, és punyetero el començament, no saps si posar-te en diedre, anar per la placa...o una mica de tot, que és el que acabo fent. Una vegada abastat el bolt la cosa canvia, molt de canto i múltiples possibilitats d'autoassegurament.

Inici del diedre, vertical i atlètic.

Una vegada ben posicionat als peus del diedre vertical, en palpo les preses, són bones i a mesura que t'enfiles el canto és generós, millor agafar-s'ho en bavaresa; el pas clau és sortir del diedre, el cos et queda descolocat i el bolt per sota...tot suma, finalment fent oposició trobo la manera d'enfilar-me i ja se surt facilment. Entro en un replà trencadot, primer no veig el bolt a la dreta i poso un àlien a una escletxa, el trec a l'adornar-me del bolt, i això que ja l'havia feta!! del bolt tot i que és mes dret cal anar recta amunt, trobarem una sabina que es pot llaçar i per passos finots Montserratins amb molt bona roca anar superant el mur al costat de la fisura on hi podrem encabir el que vulguem, jo hi he posat el Càmalot 0,5.

El Mingo i el Josep Anton escalfant motors, mentre el Quique ja treu el nas del diedre.

Recupero el Quique que en passa via i tot seguit ja ens empaiten el Mingo i el Josep Anton. Decidim esperar-los i que ara encapçalin la resta de via, la Petit Guifré. Mentre ha anat tapant-se i destapant-se i a estones bufa un vent ben fred que farà que ens posem tot el que portem.

El Mingo entrant a la reunió i la cordada apun d'iniciar l'altre via.

El Quique empaitant els companys, es finot i ja relliscós aquest primer llarg.

Ara continua el Quique, aquest tram de via és molt finot, i les preses rellisquen...però amb la seva tranquilitat va enfilant-se i ja és a la reunió on el Mingo i el Josep Anton estan negociant la continuació.

Des del cim el Mingo ens enganxa a la reunió i sortint del tram mes dret, antigament artifo.

El següent llarg és divertit, la sortida de la reunió ja et posa a lloc, una bona tibada de braços, sort de que la presa és cantelluda i fonda. La continuació però ja no en te res de cantelluda, és un esperonet amb preses menudes i peus poc evidents, antigament en dèien artifo, actualment 6a+; no el vaig encadenar, però van sortir tots els passos, ara no cal patir, ja que les xapes són prou aprop i en A-0 sortiria. Passat el bombet, resta una placa llisa d'adherència de peus que fa vibrar!

Enllaço les dues tirades gràcies a les cintes que el Mingo em deixa posades.

Arribo a la reunió i el Mingo em diu que continui si tinc prou cintes i no les tinc, però em deixa les seves posades amb el que continuo i així estalviem temps; el muret final sorprèn, sobretot si l'agafes directa per on van les assegurances.

Des del cim del Frare el darrer tram de la Petit Guifré.

Del cim fem un ràpel de seixanta metres fins la feixa, encara ens sobra corda i d'aquí un de trenta ens deixa al peu del Frare, atenció però que aquest es fa d'un sol Bolt amb anella...probablement prou segur, però cadascú que trii, també es pot baixar caminant.

Ressenyes d'en Joan Vidal de l'extinta Ona Climb i de la revista Vértex nº 198 pàg 52.

Una combinació recomanable aquesta, ja que et permet fer força metres tots en lliure i en roca de bona qualitat en general. Ideal per dies freds i assolellats, aquesta raconada sol estar molt protegida del vent.